Aragonès oriental
Era d’esperar que la majoria absoluta del PP al govern espanyol i als parlaments balear i valencià ens portaria problemes greus. Els atacs han arribat, com sempre, amb una aparença discreta però amb una virulència considerable. I van dirigits, directament, als dos trets fonamentals del país: la butxaca i la llengua.
Vivim una onada recentralitzadora i l’estat ha posat tota la seva maquinària en funcionament per anar dividint i afeblint la llengua catalana, sobretot laminant-ne usos públics. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una campanya meticulosament planejada, ben organitzada i implacablement aplicada, els esdeveniments de la qual es van succeint a un ritme obstinat; al País Valencià, a les Illes Balears i, ara fa poc, ves per on, també a la Franja de Ponent. El cèlebre episodi de l’aragonès oriental passarà als annals de la història, sens dubte, igual que el del rei dient que el castellà mai havia estat una llengua imposada. És una xarlotada, però denota una mar de fons inexorable que tard o d’hora acabarà arribant a costa.
Al Principat, sortosament, el PP no hi té suficient poder com per fer el mateix que a la resta del país. Però la maquinària estatal funciona igualment i ho proven per la via del poder judicial. I cal anar amb compte perquè aquestes sentències que van sortint tampoc són bromes.
La temptació que tenim moltes vegades des d’aquí quan veiem aquests atacs és respondre amb arguments racionals. No solem perdre mai les ganes d’explicar-nos, de fer valdre el consens acadèmic amb la llengua, d’explicar que al carrer no hi ha cap problema lingüístic, etc. Però tots aquests esforços són en va, perquè ja fa molt temps que ens hauríem d’haver adonat que a l’altra banda no hi ha ningú que vulgui escoltar i que, a més, la decisió ja la tenen presa. La situació que estem vivint ara és un acoso y derribo sistematitzat. Ja no val la pena seguir discutint. Ells no pararan. Hem de ser conscients que ara ja només queda un camí. Europa ens deixa clar, cada vegada que es pronuncia sobre aquest tema, que per tenir una llengua normal, de primera, cal tenir un país de primera, un país de veritat. Només amb la força d’un estat modern tindrem els instruments adequats per garantir el futur de la llengua. Si seguim dins d’Espanya, la maquinària estatal no pararà fins que el català sigui el què és ara l’aragonès. Però no l’oriental, sinó l’aragonès de veritat: en queden uns 13.000 parlants nadius.
Oriol Torras
Secretari de la comissió sectorial de Política Lingüística
llengua@esquerra.org
Vivim una onada recentralitzadora i l’estat ha posat tota la seva maquinària en funcionament per anar dividint i afeblint la llengua catalana, sobretot laminant-ne usos públics. Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una campanya meticulosament planejada, ben organitzada i implacablement aplicada, els esdeveniments de la qual es van succeint a un ritme obstinat; al País Valencià, a les Illes Balears i, ara fa poc, ves per on, també a la Franja de Ponent. El cèlebre episodi de l’aragonès oriental passarà als annals de la història, sens dubte, igual que el del rei dient que el castellà mai havia estat una llengua imposada. És una xarlotada, però denota una mar de fons inexorable que tard o d’hora acabarà arribant a costa.
Al Principat, sortosament, el PP no hi té suficient poder com per fer el mateix que a la resta del país. Però la maquinària estatal funciona igualment i ho proven per la via del poder judicial. I cal anar amb compte perquè aquestes sentències que van sortint tampoc són bromes.
La temptació que tenim moltes vegades des d’aquí quan veiem aquests atacs és respondre amb arguments racionals. No solem perdre mai les ganes d’explicar-nos, de fer valdre el consens acadèmic amb la llengua, d’explicar que al carrer no hi ha cap problema lingüístic, etc. Però tots aquests esforços són en va, perquè ja fa molt temps que ens hauríem d’haver adonat que a l’altra banda no hi ha ningú que vulgui escoltar i que, a més, la decisió ja la tenen presa. La situació que estem vivint ara és un acoso y derribo sistematitzat. Ja no val la pena seguir discutint. Ells no pararan. Hem de ser conscients que ara ja només queda un camí. Europa ens deixa clar, cada vegada que es pronuncia sobre aquest tema, que per tenir una llengua normal, de primera, cal tenir un país de primera, un país de veritat. Només amb la força d’un estat modern tindrem els instruments adequats per garantir el futur de la llengua. Si seguim dins d’Espanya, la maquinària estatal no pararà fins que el català sigui el què és ara l’aragonès. Però no l’oriental, sinó l’aragonès de veritat: en queden uns 13.000 parlants nadius.
Oriol Torras
Secretari de la comissió sectorial de Política Lingüística
llengua@esquerra.org