Cap al 800 aniversari de la batalla de Muret, l'estat occità-català que no va ser
El dia 12 de setembre de 1213, fa per tant 799 anys, tenia lloc la batalla de Muret en la que va perdre la vida el comte rei Pere I, dit el Catòlic. La batalla va tenir un significat molt important en modificar de manera irremeiable en quina direcció s’havia d’orientar la tendència cap a l’expansió del Principat.
Cal tenir en compte que des del començament de la seva marxa com a Estat, des del Principat de Catalunya s’havia vist l’àrea occitana com un espai proper i gairebé agermanat. De fet, els comtes primer i els reis més tard, mantenien possessions directes o vincles de vassallatge amb aquests territoris del Llenguadoc, fins a ciutats tant allunyades dels comtats com la mateixa Montpeller, tot i que la incorporació d’aquesta darrera no va tenir lloc fins al 1204 i gràcies al casament de Pere I amb Maria de Montpeller.
Per entendre la batalla en sí mateixa, no podem obviar les tres característiques que l’envoltaven: per una banda, era part d’una croada que el Papa Innocenci III havia promogut l’any 1209 contra la heretgia albigesa o càtara, i en la que participava la noblesa francesa; en segon lloc es tractava d’una actuació clarament feudal en la que el monarca catalano-aragonès defensava els seus vassalls, els occitans, més enllà del conflicte religiós subjacent. Finalment, i la més important de totes, hi havia un aspecte geo estratègic evident. Aquest territori occità era el punt de contacte de les polítiques expansionistes de la monarquia francesa, aleshores sota el rei Felip II, també dit Felip August, per una banda, i de la confederació catalano-aragonesa per l’altra. Encara que la monarquia francesa com a tal no va entrar al conflicte fins dos anys després de la batalla, la derrota catalana els havia deixat la porta oberta, i l’aprofitaren.
La implicació més intensa de Pere I en el conflicte càtar es va iniciar un cop retornà amb la seva host de la batalla de les Navas de Tolosa. El gener de 1213 acceptava com a vassalls els principals senyors de les terres occitanes que encara no depenien del Casal català, i en base a les normes feudals els prometé empara. Fins el mes de setembre va anar arraconant els nobles francesos dirigits per Simó de Montfort fins tancar-los a la vila de Muret. En aquest moment, el rei actuà amb una combinació de mala tàctica i mala sort: per una banda, no volgué escoltar els emissaris dels bisbes i abats que acompanyaven Simó de Montfort que acudien per negociar la pau, com tampoc no va voler esperar els reforços que li arribaven del Rosselló i el Bearn. Per una altra, davant la sortida en un ràpid atac per sorpresa dels francesos, l’host del Comte de Tolosa reculà i el Rei passà a l’avantguarda, on va ser ferit i mort. Les seves tropes, un cop perdut el seu rei, fugiren sense cap ordre i foren objecte d’un terrible carnatge.
La desfeta i mort de Pere I tingué un resultat de facto, immediat, però també un resultat de iure,legal, tot i que aquest segon trigaria encara un anys en formalitzar-se. El resultat de facto va ser la pèrdua efectiva de la influència catalana en els territoris de la Provença i el Llenguadoc, encara que es conservés un rastre de sobirania nominal; a llarg termini, i aquesta serà la conseqüència legal, aquesta pèrdua dels dominis del nord es va consolidar jurídicament amb el Tractat de Corbeil d’11 de maig 1258, signat pels representants del fill de Pere I, Jaume I, i del rei francès Lluís IX, dit el Sant, nét de Felip August. Hem de dir que si certament es va donar forma legal a la pèrdua dels territoris, també es va plasmar negre sobre blanc la independència dels territoris del Principat i la Catalunya Nord en renunciar el monarca francès a qualsevol dret que com a successor de Carlemany es pogués arrogar.
La confirmació de la fi de la política d’expansió ultrapirinenca del Casal de Barcelona, portaria a Jaume I i els seus successor a concentrar la seva mirada cap al Sud i cap al Mediterrani.
Manuel Pérez Nespereira
Vocal d'Història de la comissió sectorial de Cultura
cultura@esquerra.org
Cal tenir en compte que des del començament de la seva marxa com a Estat, des del Principat de Catalunya s’havia vist l’àrea occitana com un espai proper i gairebé agermanat. De fet, els comtes primer i els reis més tard, mantenien possessions directes o vincles de vassallatge amb aquests territoris del Llenguadoc, fins a ciutats tant allunyades dels comtats com la mateixa Montpeller, tot i que la incorporació d’aquesta darrera no va tenir lloc fins al 1204 i gràcies al casament de Pere I amb Maria de Montpeller.
Per entendre la batalla en sí mateixa, no podem obviar les tres característiques que l’envoltaven: per una banda, era part d’una croada que el Papa Innocenci III havia promogut l’any 1209 contra la heretgia albigesa o càtara, i en la que participava la noblesa francesa; en segon lloc es tractava d’una actuació clarament feudal en la que el monarca catalano-aragonès defensava els seus vassalls, els occitans, més enllà del conflicte religiós subjacent. Finalment, i la més important de totes, hi havia un aspecte geo estratègic evident. Aquest territori occità era el punt de contacte de les polítiques expansionistes de la monarquia francesa, aleshores sota el rei Felip II, també dit Felip August, per una banda, i de la confederació catalano-aragonesa per l’altra. Encara que la monarquia francesa com a tal no va entrar al conflicte fins dos anys després de la batalla, la derrota catalana els havia deixat la porta oberta, i l’aprofitaren.
La implicació més intensa de Pere I en el conflicte càtar es va iniciar un cop retornà amb la seva host de la batalla de les Navas de Tolosa. El gener de 1213 acceptava com a vassalls els principals senyors de les terres occitanes que encara no depenien del Casal català, i en base a les normes feudals els prometé empara. Fins el mes de setembre va anar arraconant els nobles francesos dirigits per Simó de Montfort fins tancar-los a la vila de Muret. En aquest moment, el rei actuà amb una combinació de mala tàctica i mala sort: per una banda, no volgué escoltar els emissaris dels bisbes i abats que acompanyaven Simó de Montfort que acudien per negociar la pau, com tampoc no va voler esperar els reforços que li arribaven del Rosselló i el Bearn. Per una altra, davant la sortida en un ràpid atac per sorpresa dels francesos, l’host del Comte de Tolosa reculà i el Rei passà a l’avantguarda, on va ser ferit i mort. Les seves tropes, un cop perdut el seu rei, fugiren sense cap ordre i foren objecte d’un terrible carnatge.
La desfeta i mort de Pere I tingué un resultat de facto, immediat, però també un resultat de iure,legal, tot i que aquest segon trigaria encara un anys en formalitzar-se. El resultat de facto va ser la pèrdua efectiva de la influència catalana en els territoris de la Provença i el Llenguadoc, encara que es conservés un rastre de sobirania nominal; a llarg termini, i aquesta serà la conseqüència legal, aquesta pèrdua dels dominis del nord es va consolidar jurídicament amb el Tractat de Corbeil d’11 de maig 1258, signat pels representants del fill de Pere I, Jaume I, i del rei francès Lluís IX, dit el Sant, nét de Felip August. Hem de dir que si certament es va donar forma legal a la pèrdua dels territoris, també es va plasmar negre sobre blanc la independència dels territoris del Principat i la Catalunya Nord en renunciar el monarca francès a qualsevol dret que com a successor de Carlemany es pogués arrogar.
La confirmació de la fi de la política d’expansió ultrapirinenca del Casal de Barcelona, portaria a Jaume I i els seus successor a concentrar la seva mirada cap al Sud i cap al Mediterrani.
Manuel Pérez Nespereira
Vocal d'Història de la comissió sectorial de Cultura
cultura@esquerra.org