El patrimoni cultural d’un país conforma la seva identitat, però a la vegada també és un element de cohesió social, ja que a través del seu coneixement i gaudi la societat que es troba al seu voltant pot establir relacions de pertinència, col·laboració i participació. També pot ser un revulsiu econòmic i una eina de generació de recursos de tot tipus.

Però el patrimoni cultural per si sol no es conserva i dinamitza, calen eines de gestió i aquestes estan relacionades amb unes vies de finançament adequades. Catalunya té Espanya com una rèmora que no li permet actuar amb llibertat. A part dels arxius que continuen espoliats a Salamanca, encara mantenen un ministeri de Cultura que xucla els pocs recursos econòmics del país en mantenir estructures duplicades a la capital del Regne.

Internament, cal fer moltes coses que no depenen d’Espanya, per exemple la simplificació d’estructures i la racionalització de la gestió. Des de fa trenta anys, cada vegada que s’ha detectat una mancança en la gestió s’ha creat un organisme nou enlloc de transformar o ampliar un d’existent. Per exemple, no té cap sentit que el patrimoni etnològic estigui separat del patrimoni cultural o que la història i la memòria d’aquest país estigui dividida en tres departaments i varies institucions.

Per afrontar un nou estat ens caldran reformar en profunditat les estructures de gestió actual construint una nova administració pública àgil i dinàmica allunyada del model borbònic centralista. Una administració fonamentada amb les xarxes territorials, la coordinació, la cooperació i la delegació de competències i responsabilitats en el món local. Per gestionar el patrimoni cultural cal fer-ho amb la màxima proximitat possible, sense estructures burocràtiques territorials interposades. Volem una República Catalana per millorar la gestió del Patrimoni Cultural, i aconseguir que la nostra identitat sigui reconeguda arreu del món.


Daniel Solé
Secretari de la comissió sectorial de Cultura
cultura@esquerra.org