Per què el català i el valencià són la mateixa llengua?
A propòsit d’un vídeo difós recentment per internet durant el qual l’ínclit César Vidal, savi entre els savis, assegura que el català és un dialecte de l’occità i, en canvi, el valencià una llengua separada del català, val la pena insistir, perquè sempre hi ha algú que dubta, que és una autèntica bestiesa. I val la pena saber perquè. Sovint, quan ens trobem en una discussió sobre la unitat de la llengua i hem d’argumentar per què el català i el valencià són la mateixa llengua, fem servir l’argument que hi ha “consens acadèmic” i “raons científiques” que ho expliquen. Però, realment, quan diem això, sabem de quines raons científiques estem parlant?
L’explicació tècnica rau en la diferència que hi ha entre els dialectes constitutius i els dialectes consecutius del llatí. Els anomenats dialectes constitutius són aquells que provenen directament del llatí. És a dir, ho són tots aquells parlars que han sobreviscut al llarg dels segles a mesura que han anat evolucionant del llatí. En aquest sentit, el castellà, el català, el francès i l’italià són dialectes constitutius del llatí, perquè no deixen de ser maneres diferents de parlar el llatí, evolucionades durant 2000 anys d’història. Podríem dir, des d’aquest punt de vista, que el llatí no és una llengua morta, sinó que la parlem encara milions i milions de persones a tot el món sota formes evolucionades modernes.
De fet, durant l’alta edat mitjana, a la zona romànica, la nostra, hi havia el què s’anomena un ‘continuum dialectal’. És a dir, una cadena de parlars que es diferenciaven entre ells en major mesura quan més lluny es trobaven físicament els uns dels altres. Els del poble A s’entenien amb els del poble B, els del poble B s’entenien amb els del poble C i així successivament. Però els del poble A amb els del poble Z no s’entenien entre ells. Les llengües modernes es van formar a partir de l’aglutinació d’aquests parlars a l’entorn de les corts i reialmes posteriors i les seves capitals. Però a les perifèries d’aquests antics reialmes, encara avui hi podríem trobar discussions raonables sobre la pertinença d’un parlar a un grup lingüístic. Per exemple, allò que parlen actualment a la vall de Benasc no està clar si és català o és aragonès. I, fins i tot, si els benasquesos diguessin que parlen una llengua pròpia, diferent de les altres dues, podrien dir-ho amb certa base científica i difícilment podríem rebatre-ho.
Però aquest argument científic no és vàlid per als valencians. Perquè els valencians no parlen una llengua que derivi directament del llatí, sinó que en parlen un dialecte consecutiu. Durant el segle XIII, a l’actual País Valencià, ja no es parlava cap dialecte del llatí, sinó de l’àrab. L’anitga llengua mossàrab, és a dir, el llatí parlat en aquelles terres entre els segles VI i VIII, ja estava pràcticament extingida per l’assimilació a la nova cultura islàmica d’Al-Andalus. El valencià, allò que parlen actualment al sud de l’Ebre, no és res més que una llengua que hi va ser portada des dels reialmes del nord a través de colonitzacions. Exactament igual que l’espanyol i el portuguès van ser portats a Amèrica. Els valencians i, de fet, també els tarragonins i tortosins, no parlen un dialecte del llatí en sentit estricte, sinó l’evolució de la llengua que hi fou portada des de la zona constitutiva del català, del nord, on no s’hi va arribar a parlar mai l’àrab. I, per tant, parlen català. Si no els agrada aquesta paraula, poden dir que parlen valencià. Però el valencià és la mateixa llengua que l’eivissenc, el mallorquí o l’alguerès, i al món se la coneix comunament com a català.
Oriol Torras
Secretari de la comissió sectorial de Política LIngüística
llengua@esquerra.org
L’explicació tècnica rau en la diferència que hi ha entre els dialectes constitutius i els dialectes consecutius del llatí. Els anomenats dialectes constitutius són aquells que provenen directament del llatí. És a dir, ho són tots aquells parlars que han sobreviscut al llarg dels segles a mesura que han anat evolucionant del llatí. En aquest sentit, el castellà, el català, el francès i l’italià són dialectes constitutius del llatí, perquè no deixen de ser maneres diferents de parlar el llatí, evolucionades durant 2000 anys d’història. Podríem dir, des d’aquest punt de vista, que el llatí no és una llengua morta, sinó que la parlem encara milions i milions de persones a tot el món sota formes evolucionades modernes.
De fet, durant l’alta edat mitjana, a la zona romànica, la nostra, hi havia el què s’anomena un ‘continuum dialectal’. És a dir, una cadena de parlars que es diferenciaven entre ells en major mesura quan més lluny es trobaven físicament els uns dels altres. Els del poble A s’entenien amb els del poble B, els del poble B s’entenien amb els del poble C i així successivament. Però els del poble A amb els del poble Z no s’entenien entre ells. Les llengües modernes es van formar a partir de l’aglutinació d’aquests parlars a l’entorn de les corts i reialmes posteriors i les seves capitals. Però a les perifèries d’aquests antics reialmes, encara avui hi podríem trobar discussions raonables sobre la pertinença d’un parlar a un grup lingüístic. Per exemple, allò que parlen actualment a la vall de Benasc no està clar si és català o és aragonès. I, fins i tot, si els benasquesos diguessin que parlen una llengua pròpia, diferent de les altres dues, podrien dir-ho amb certa base científica i difícilment podríem rebatre-ho.
Però aquest argument científic no és vàlid per als valencians. Perquè els valencians no parlen una llengua que derivi directament del llatí, sinó que en parlen un dialecte consecutiu. Durant el segle XIII, a l’actual País Valencià, ja no es parlava cap dialecte del llatí, sinó de l’àrab. L’anitga llengua mossàrab, és a dir, el llatí parlat en aquelles terres entre els segles VI i VIII, ja estava pràcticament extingida per l’assimilació a la nova cultura islàmica d’Al-Andalus. El valencià, allò que parlen actualment al sud de l’Ebre, no és res més que una llengua que hi va ser portada des dels reialmes del nord a través de colonitzacions. Exactament igual que l’espanyol i el portuguès van ser portats a Amèrica. Els valencians i, de fet, també els tarragonins i tortosins, no parlen un dialecte del llatí en sentit estricte, sinó l’evolució de la llengua que hi fou portada des de la zona constitutiva del català, del nord, on no s’hi va arribar a parlar mai l’àrab. I, per tant, parlen català. Si no els agrada aquesta paraula, poden dir que parlen valencià. Però el valencià és la mateixa llengua que l’eivissenc, el mallorquí o l’alguerès, i al món se la coneix comunament com a català.
Oriol Torras
Secretari de la comissió sectorial de Política LIngüística
llengua@esquerra.org