L'ètica en els mitjans de comunicació
Parlar de mitjans de comunicació és parlar de llur responsabilitat envers la (in)formació social i la conformació d’ideologia. Els mitjans de comunicació són reguladors d’ètica de situació. I l’ètica al cap i a la fi no és sinó un conjunt de principis i regles que regulen comportament social. Els límits i els àmbits de l’ètica en societat són marcats en bona part per les normes de regulació de veritats i mentides establertes en aquella comunitat humana. La paradoxa rau en el fet que els individus immergits en aquesta ‘regulació’ la perceben immutable, indestructible en temps i en espai. I si no que ho demanin als veïns constitucionals nostres, els quals defensen pel principi de l’ètica de situació la immutabilitat de la ‘carta magna’, per posar-ho en paràmetres sintagmàtics. ‘La constitució no permet la secessió’ (Vilaweb, 13-09-2012), recordava el ministre espanyol d’Afers Estrangers als catalans.
Pel mateix principi d’immutabilitat manifesta, defensen l’existència d’una Espanya més enllà del temps humà reconegut. I pel principi d’autoritat tenen uns mitjans de comunicació que s’hi dediquen amb esforç manifest. És el mateix esforç que esmercen a impedir la normalitat social catalana: ‘Els populars han votat en contra de la proposta de l'ACPV de permetre la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats’ (Vilaweb, 11-09-2011). De tal manera que, ara com ara, a Mallorca seguim sense veure TV3.
És aquest mateix principi que permet al Partit Popular illenc concloure en paràmetres de bondat institucional que ‘avançar en la professionalització del personal que accedeix a l’Administració’, només és possible si el català deixa de ser un obstacle per accedir a la Funció Pública. I és aquesta mateixa normalitat immutable la que fa possible en el marc comú constitucional general que l’escola catalana sigui esborrada al Principat, al País Valencià o a les Illes: ‘L'esborrany de la nova llei espanyola d'educació pretén relegar el català a quarta llengua’ (Vilaweb, 4-12-2012).
Pel principi de construcció de veritats amb ètica de situació, la responsabilitat social dels mitjans de comunicació que parlen i pensen en català ara mateix ens ha de permetre (re)construir en qualitat de majoria. Això vol dir, uns mitjans de comunicació que s’ocupin del territori: dels Països Catalans, nom ja permès –socialitzat- a actes públics i polítics de caire divers. Una llengua que reflecteixi la variació i la varietat amb rendibilitat per a l’estàndard nacional. Uns mitjans que facin consciència als seus (in)formats del principi d’unitat en la construcció del món català: Quants consumidors de notícies sabem que a Palma s’hi pot veure el canal 33 però no TV3? Quants consumidors de cultura catalana sabem de la importància d’aquesta feta per a la preservació del món pensat en català? Quants del nostres periodistes entenen amb normalitat social l’ètica de la paraula feta per a la diversitat en referència al món espanyol? No ens posem com una moto, val més que ‘ens encenguem la sang’.
Rosa Calafat
Vocal de la comissió sectorial de Comunicació Audiovisual
Pel mateix principi d’immutabilitat manifesta, defensen l’existència d’una Espanya més enllà del temps humà reconegut. I pel principi d’autoritat tenen uns mitjans de comunicació que s’hi dediquen amb esforç manifest. És el mateix esforç que esmercen a impedir la normalitat social catalana: ‘Els populars han votat en contra de la proposta de l'ACPV de permetre la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats’ (Vilaweb, 11-09-2011). De tal manera que, ara com ara, a Mallorca seguim sense veure TV3.
És aquest mateix principi que permet al Partit Popular illenc concloure en paràmetres de bondat institucional que ‘avançar en la professionalització del personal que accedeix a l’Administració’, només és possible si el català deixa de ser un obstacle per accedir a la Funció Pública. I és aquesta mateixa normalitat immutable la que fa possible en el marc comú constitucional general que l’escola catalana sigui esborrada al Principat, al País Valencià o a les Illes: ‘L'esborrany de la nova llei espanyola d'educació pretén relegar el català a quarta llengua’ (Vilaweb, 4-12-2012).
Pel principi de construcció de veritats amb ètica de situació, la responsabilitat social dels mitjans de comunicació que parlen i pensen en català ara mateix ens ha de permetre (re)construir en qualitat de majoria. Això vol dir, uns mitjans de comunicació que s’ocupin del territori: dels Països Catalans, nom ja permès –socialitzat- a actes públics i polítics de caire divers. Una llengua que reflecteixi la variació i la varietat amb rendibilitat per a l’estàndard nacional. Uns mitjans que facin consciència als seus (in)formats del principi d’unitat en la construcció del món català: Quants consumidors de notícies sabem que a Palma s’hi pot veure el canal 33 però no TV3? Quants consumidors de cultura catalana sabem de la importància d’aquesta feta per a la preservació del món pensat en català? Quants del nostres periodistes entenen amb normalitat social l’ètica de la paraula feta per a la diversitat en referència al món espanyol? No ens posem com una moto, val més que ‘ens encenguem la sang’.
Rosa Calafat
Vocal de la comissió sectorial de Comunicació Audiovisual