Pressió en els batxillerats
Situem-nos en un centre tipus, públic o concertat, amb tres línies d’ESO i dues modalitats de batxillerat, amb una matrícula hipotètica de 100 alumnes a 4t d’ESO.
El missatge subliminal del Departament, o directe segons com es miri, és que l’alumnat que obtingui el graduat d’ESO, i vulgui estudiar batxillerat, ha d’omplir dos grups, és a dir, 70 places. Això costa de quadrar, i més si tenim en compte que l’alumnat que obté el graduat té diverses opcions, totes igualment vàlides: batxillerat, formació professional inicial, arts plàstiques i disseny, ensenyaments esportius de règim especial, ensenyaments artístics (música, dansa, teatre, etc) .. I que el nombre de joves que no es graduen està entre el 25% i el 30%, de mitjana.
Aquest estrès conscient o inconscient que pateix l’alumnat i el professorat d’aquest centre no és positiu. L’alumnat i les famílies reben el missatge i pensen que és “el que toca”, el professorat pateix per complir amb el que s’espera i obtenir l’alumnat suficient per al proper curs, i tot plegat, potser acaba condicionant la qualitat educativa i el futur acadèmic dels joves.
Aquest centre, a primer de batxillerat, podria tenir 25 alumnes en una modalitat i 20 alumnes en l’altra, i a segon, serien 20 i 15, posem per cas. Segur que les possibilitats d’aprenentatge es veuen condicionades per aquests números: menys optativitat per trobar cadascú el seu camí per completar el batxillerat com més li escaigui, i menys recursos en general. I aquelles optatives que es fan amb 4 o 5 alumnes, és un “luxe” que es pot tornar en contra i pot arribar a ser poc engrescador, tant per l’alumnat com per al professorat.
La situació descrita seria raonable en algunes zones, però en general hem de repensar la planificació dels batxillerats per municipis i, en ciutats grans, per districtes o barris. Uns batxillerats ufanosos podran ser més útils i donar millor rendiment acadèmic al seu alumnat, més optativitat, més personalització en funció dels seus interessos, etc. El batxillerat, com qualsevol altre ensenyament postobligatori, ha de ser considerat no només en clau interna de cada centre, sinó en la globalitat de la zona de la que prové l’alumnat a qui dóna servei.
Núria Pi
Secretària de la comisisó sectorial d'Educació
El missatge subliminal del Departament, o directe segons com es miri, és que l’alumnat que obtingui el graduat d’ESO, i vulgui estudiar batxillerat, ha d’omplir dos grups, és a dir, 70 places. Això costa de quadrar, i més si tenim en compte que l’alumnat que obté el graduat té diverses opcions, totes igualment vàlides: batxillerat, formació professional inicial, arts plàstiques i disseny, ensenyaments esportius de règim especial, ensenyaments artístics (música, dansa, teatre, etc) .. I que el nombre de joves que no es graduen està entre el 25% i el 30%, de mitjana.
Aquest estrès conscient o inconscient que pateix l’alumnat i el professorat d’aquest centre no és positiu. L’alumnat i les famílies reben el missatge i pensen que és “el que toca”, el professorat pateix per complir amb el que s’espera i obtenir l’alumnat suficient per al proper curs, i tot plegat, potser acaba condicionant la qualitat educativa i el futur acadèmic dels joves.
Aquest centre, a primer de batxillerat, podria tenir 25 alumnes en una modalitat i 20 alumnes en l’altra, i a segon, serien 20 i 15, posem per cas. Segur que les possibilitats d’aprenentatge es veuen condicionades per aquests números: menys optativitat per trobar cadascú el seu camí per completar el batxillerat com més li escaigui, i menys recursos en general. I aquelles optatives que es fan amb 4 o 5 alumnes, és un “luxe” que es pot tornar en contra i pot arribar a ser poc engrescador, tant per l’alumnat com per al professorat.
La situació descrita seria raonable en algunes zones, però en general hem de repensar la planificació dels batxillerats per municipis i, en ciutats grans, per districtes o barris. Uns batxillerats ufanosos podran ser més útils i donar millor rendiment acadèmic al seu alumnat, més optativitat, més personalització en funció dels seus interessos, etc. El batxillerat, com qualsevol altre ensenyament postobligatori, ha de ser considerat no només en clau interna de cada centre, sinó en la globalitat de la zona de la que prové l’alumnat a qui dóna servei.
Núria Pi
Secretària de la comisisó sectorial d'Educació