El teatre valencià agonitza
“No podem deixar més temps el nostre futur en mans de la pitjor gestora pública que han tingut els valencians. La seua gestió ha estat marcada pel malbaratament i l'estupidesa, per la supèrbia i la tirania, per la inutilitat i la ignorància, pel menyspreu i l'amenaça. No hi ha més temps, no hi ha més paciència. L'única manera de poder començar a reconstruir el camí i trobar alguna solució comença per la destitució d'Inmaculada Gil-Làzaro”. D'aquesta manera s'expressen els actors i actrius professionals valencians (AAPV) davant la situació actual del teatre valencià.
Carles Alberola deia, "el teatre es mor perquè no l'alimenten i per això la gent deixa la professió i altres malviuen d'ella. El mercat s'ha tornat inestable i en uns anys molts deixaran la professió”.
I com hem arribat a aquesta situació? Intentaré donar una visió dels fets, encara que siga de manera esquemàtica.
Conta el professor Sirera com des de la Diputació en mans del PSOE, allà per l'any 1980, s'havia començat a fer un teatre de caire professional valencià i més avant, amb l'autonomia valenciana, es va posar en funcionament el Centre Dramàtic que havia de reunir el bo i millor de la professió, dedicada a crear repertoris, és a dir: teatre de qualitat... i amb molts mitjans. Tants que amb poc de temps, teatre públic va esdevenir sinònim de teatre ric. Riquesa que no sempre es corresponia en temes de treball actoral ni de propostes dramàtiques.
I que a més a més, va acabar amb el teatre independent, veritablement pobre de mitjans i sense possibilitat de mostrar una visió crítica de la societat o una forma diferent de fer teatre, i enlluernat per la possibilitat de participar en aquell festival de grandesa.
Va acabar també amb la idea d'un Centre Dramàtic no centralitzat en la capital, un Centre Dramàtic Nacional Valencià, estés per tot el País, com havia somniat l'Assemblea de Teatre Independent del País Valencià.
L'alternativa a aquesta idea va ser la conformació del Circuit Teatral Valencià, dirigida des dels seus orígens sols a la programació d'espectacles. Una mena de consorci de 63 ajuntaments que gestionaven de forma autònoma i que traslladaven la meitat del caixet dels espectacles (que no sempre foren els produïts pel Centre Dramàtic) a compte de Teatres de la Generalitat.
El dèficit fou el català. Des dels inicis hi hagué una indefinició que acabà amb la situació actual però que ve de lluny: el valencià davall mínims.
Aleshores es creà la sala Moratín i després la Talia que havien d'acollir les companyies que no tenien cabuda per raons X al centres, diguem-ne "principals". Després vindria el Musical. I en aquests tres llocs si que l'idioma prioritàri fou el català.
Però amb tot, no cal oblidar que els canvis de direcció i la manca de planificació del Centre Dramàtic, van impedir que es consolidara un nucli estable d'actors. No mai hi hagué un “star sistem”. Ni amb l'ajut de la mediocre TVV s'han consolidat, ni tan sols donat a conèixer, els autors valencians i no sols els de llarga trajectòria, tampoc els novells.
Si tot anava com anava amb el PSOE, amb l'arribada del PP la situació anà a pitjor. És clar qui són i així, amb el canvi de govern, vingué el canvi de gestors i la restricció de produccions i la programació incoherent que oblidava els autors actuals del País.
Més endavant, la sala Moratín és clausurada i darrerament el Teatre Talia que ha segut durant molts anys un espai de referència per a les companyies valencianes ha passat a mans privades i programa en castellà.
El Circuit Teatral, ara, és un sistema de subvencions a les quals es pot acollir qualsevol ajuntament, amb criteris determinats per la Conselleria i en què els diners han de ser avançats pels consistoris. Una manera de carregar-se el teatre, sobretot el menys comercial i que es fa en valencià.
Així doncs en els sis primers mesos de l'any, cap teatre públic programa res en català. Hi ha la promesa de fer alguna representació del “Rei Lear” del teatre Rialto, però caldrà estar molt atents sobre com, quan i on es representa.
Una situació dura per al teatre valencià com reconeix tothom: reducció de contractacions, demora en la concessió d'ajudes, retard en el pagament dels ens públics, descens de les funcions escolars... i gran desplegament econòmic en les representacions operístiques, la nina dels ulls del PP.
Malgrat tot, no som derrotistes. El teatre sempre ha estat en crisi perquè el teatre és l'espill de la societat i la societat, representada, està en crisi. Certament l'actual és una forta crisi i tots busquem la manera d'eixir-nos-en, i així el teatre també ho fa.
Hui es comptabilitzen a la ciutat de València 24 sales teatrals. La Generalitat n'és titular de tres. Dos en són municipals, una de la Universitat i 17 són privades. L'Olympia és l'única de gran format, la resta son sales de mitjana o, la majoria, xicotet format. Sales que són el resultat de grups culturals, de societats limitades. Alguns d'ells viuen i han viscut sense cap mena d'ajuda, buscant la major independència, altres han aconseguit subvencions, altres es busquen la vida amb contactes internacionals.A Alacant i Castelló, el panorama és encara més desolador, cap sala estable en valencià.
No és un fet extraordinari, està passant a molts llocs, i és una manera de donar a conéixer el treball realitzat, de mostrar que el teatre està viu i que hi ha altres maneres de representar-lo. No totes aquestes sales són experimentals i moltes d'elles comparteixen les actuacions teatrals amb concerts i altres activitats culturals, totes tenen l'energia de la proximitat, de la renovació.
Però no oblidem que el teatre no és res sense el públic, li cal una política institucional decidida, sòlida i planificada. És un servei necessari per a la reconstrucció i nomalització cultural del País Valencià, dins l'àmbit cultural nacional dels Països Catalans, que ha de comptar amb estructures estables. ERPV proposa la creació d'un Centre Dramàtic Nacional que assumisca aquesta política.
Josep Rafael Marí
ERPV
Carles Alberola deia, "el teatre es mor perquè no l'alimenten i per això la gent deixa la professió i altres malviuen d'ella. El mercat s'ha tornat inestable i en uns anys molts deixaran la professió”.
I com hem arribat a aquesta situació? Intentaré donar una visió dels fets, encara que siga de manera esquemàtica.
Conta el professor Sirera com des de la Diputació en mans del PSOE, allà per l'any 1980, s'havia començat a fer un teatre de caire professional valencià i més avant, amb l'autonomia valenciana, es va posar en funcionament el Centre Dramàtic que havia de reunir el bo i millor de la professió, dedicada a crear repertoris, és a dir: teatre de qualitat... i amb molts mitjans. Tants que amb poc de temps, teatre públic va esdevenir sinònim de teatre ric. Riquesa que no sempre es corresponia en temes de treball actoral ni de propostes dramàtiques.
I que a més a més, va acabar amb el teatre independent, veritablement pobre de mitjans i sense possibilitat de mostrar una visió crítica de la societat o una forma diferent de fer teatre, i enlluernat per la possibilitat de participar en aquell festival de grandesa.
Va acabar també amb la idea d'un Centre Dramàtic no centralitzat en la capital, un Centre Dramàtic Nacional Valencià, estés per tot el País, com havia somniat l'Assemblea de Teatre Independent del País Valencià.
L'alternativa a aquesta idea va ser la conformació del Circuit Teatral Valencià, dirigida des dels seus orígens sols a la programació d'espectacles. Una mena de consorci de 63 ajuntaments que gestionaven de forma autònoma i que traslladaven la meitat del caixet dels espectacles (que no sempre foren els produïts pel Centre Dramàtic) a compte de Teatres de la Generalitat.
El dèficit fou el català. Des dels inicis hi hagué una indefinició que acabà amb la situació actual però que ve de lluny: el valencià davall mínims.
Aleshores es creà la sala Moratín i després la Talia que havien d'acollir les companyies que no tenien cabuda per raons X al centres, diguem-ne "principals". Després vindria el Musical. I en aquests tres llocs si que l'idioma prioritàri fou el català.
Però amb tot, no cal oblidar que els canvis de direcció i la manca de planificació del Centre Dramàtic, van impedir que es consolidara un nucli estable d'actors. No mai hi hagué un “star sistem”. Ni amb l'ajut de la mediocre TVV s'han consolidat, ni tan sols donat a conèixer, els autors valencians i no sols els de llarga trajectòria, tampoc els novells.
Si tot anava com anava amb el PSOE, amb l'arribada del PP la situació anà a pitjor. És clar qui són i així, amb el canvi de govern, vingué el canvi de gestors i la restricció de produccions i la programació incoherent que oblidava els autors actuals del País.
Més endavant, la sala Moratín és clausurada i darrerament el Teatre Talia que ha segut durant molts anys un espai de referència per a les companyies valencianes ha passat a mans privades i programa en castellà.
El Circuit Teatral, ara, és un sistema de subvencions a les quals es pot acollir qualsevol ajuntament, amb criteris determinats per la Conselleria i en què els diners han de ser avançats pels consistoris. Una manera de carregar-se el teatre, sobretot el menys comercial i que es fa en valencià.
Així doncs en els sis primers mesos de l'any, cap teatre públic programa res en català. Hi ha la promesa de fer alguna representació del “Rei Lear” del teatre Rialto, però caldrà estar molt atents sobre com, quan i on es representa.
Una situació dura per al teatre valencià com reconeix tothom: reducció de contractacions, demora en la concessió d'ajudes, retard en el pagament dels ens públics, descens de les funcions escolars... i gran desplegament econòmic en les representacions operístiques, la nina dels ulls del PP.
Malgrat tot, no som derrotistes. El teatre sempre ha estat en crisi perquè el teatre és l'espill de la societat i la societat, representada, està en crisi. Certament l'actual és una forta crisi i tots busquem la manera d'eixir-nos-en, i així el teatre també ho fa.
Hui es comptabilitzen a la ciutat de València 24 sales teatrals. La Generalitat n'és titular de tres. Dos en són municipals, una de la Universitat i 17 són privades. L'Olympia és l'única de gran format, la resta son sales de mitjana o, la majoria, xicotet format. Sales que són el resultat de grups culturals, de societats limitades. Alguns d'ells viuen i han viscut sense cap mena d'ajuda, buscant la major independència, altres han aconseguit subvencions, altres es busquen la vida amb contactes internacionals.A Alacant i Castelló, el panorama és encara més desolador, cap sala estable en valencià.
No és un fet extraordinari, està passant a molts llocs, i és una manera de donar a conéixer el treball realitzat, de mostrar que el teatre està viu i que hi ha altres maneres de representar-lo. No totes aquestes sales són experimentals i moltes d'elles comparteixen les actuacions teatrals amb concerts i altres activitats culturals, totes tenen l'energia de la proximitat, de la renovació.
Però no oblidem que el teatre no és res sense el públic, li cal una política institucional decidida, sòlida i planificada. És un servei necessari per a la reconstrucció i nomalització cultural del País Valencià, dins l'àmbit cultural nacional dels Països Catalans, que ha de comptar amb estructures estables. ERPV proposa la creació d'un Centre Dramàtic Nacional que assumisca aquesta política.
Josep Rafael Marí
ERPV