La segregació escolar continua sent un dels principals problemes que pateix el nostre sistema educatiu. Es constata, a més, que la crisi ha incrementat la distribució desigual de l’alumnat immigrant o de l’alumnat amb necessitats educatives específiques entre els centres educatius d’un mateix territori. Els estudis recents així ho certifiquen. Continua sent habitual trobar-se barris amb taxes d’immigració del 30 o 40%, amb taxes a l’escola d’aquest mateix barri que superen el 80 o el 90%.

D’instruments jurídics en tenim. La reserva de places, les ampliacions o reduccions de ràtios, les atribucions de les comissions de garanties o de les oficines municipals d’escolarització, en són alguns exemples. Però malgrat això, continua havent instruments que s’infravaloren, com ara les zonificacions escolars o les adscripcions entre centres, o d’altres, com l’article 48.1 de la LEC instat per ERC, que limita la proporció màxima d’alumnes amb necessitats educatives específiques que poden ésser escolaritzats en cada centre, que encara no s’ha desenvolupat.

Però si només ens quedem amb els instruments jurídics, n’haurem avançat poc. Cal també polítiques educatives actives decidides a lluitar contra la segregació escolar i per una redistribució millor. No podem pas oblidar que lluitar contra la segregació escolar és lluitar també contra el fracàs escolar o contra l’abandonament prematur. I haurem de fer el possible per desactivar deixadeses i omissions de polítiques que cerquin entorns d’equitat.


Carles Martínez
President de la comissió sectorial d'Educació