Estem immersos en un debat sobre el futur del nostre país i, per tant, reflexionant de com haurà de ser la societat en una Catalunya independent. Un dels sectors claus serà el dels mitjans audiovisuals, un sector que es troba en mig d’un procés de canvi a conseqüència de la crisi econòmica i que, per altre banda, necessita d’una constant reconversió tecnològica.

Si hi ha una cosa certa és que no partirem de zero. Tenim uns mitjans de comunicació públics potents i de qualitat que tenen, com a fita important, la vocació de servei públic i ser el motor de la indústria audiovisual catalana. Caldrà revisar, però, molts aspectes dins la seva estructura, funcionament i finançament, per consolidar i garantir la seva viabilitat. En aquest sentit ja s’han endegat iniciatives com la Cogestió empresarial, en què representants dels professionals formen part de les cúpules directives i participen en l’elaboració, l’aprovació i la implantació de l’estratègia de l’empresa.

En el sector privat haurem de fer mans i mànigues per enfortir-ho, ja que actualment només el 22% de les emissions televisives estan produïdes en català i, per tant, a Catalunya. S’haurà de potenciar els operadors privats amb un model propi de televisió en català que treballin per la indústria pròpia. Caldrà tenir en compte els espectadors potencials catalans i negociar, amb l’Estat espanyol, poder emetre a tot el territori català, País Valencià i les Illes, ja que els operadors espanyols també voldran emetre aquí.
No és el cas de la ràdio privada, on la seva audiència en català no ha deixat de créixer en els darrers anys, amb una gran competitivitat de les ràdios generalistes i una gran oferta en radiofórmules musicals.

Caldrà, també, regular l’espai de radiodifusió, ja que serà el govern català qui tindrà les competències per donar els permisos per emetre i legislar sobre els requisits que els operadors de ràdio i televisió hauran de complir. I, en aquest sentit, el CAC serà qui tingui les competències plenes en la regulació del sector audiovisual.
Haurem d’enfortir i preservar els mitjans de comunicació de proximitat, com les televisions i ràdios locals, reformulant el mapa de la TDT local, i dotant-los dels recursos necessaris per la seva subsistència i viabilitat. Una de les fons de finançament a desenvolupar hauria de ser la publicitat, caldrà una campanya de sensibilització envers l’oportunitat dels anunciats per arribar als consumidors potencials catalans.

Haurem de revisar la Llei del Cinema i arribar a acords amb el sector perquè la projecció de cinema en català no sigui residual i per establir un impost als operadors que faciliten l’accés a continguts culturals digitals. Un impost del que s’haurien de beneficiar el conjunt de les indústries culturals digitals pel desenvolupament i manteniment de creadors i distribuïdors, sense que això representés gravar més la factura del consumidor.

L’avenç tecnològic que s’està produint, en el sector, i que fa que el consum audiovisual es diversifiqui en les diferents plataformes i pantalles, ens ha de fer estar amatents perquè els mitjans catalans estiguin presents arreu i facilitar el seu accés al consumidor.

Catalunya ha estat capdavantera, dins de l’Estat espanyol en molts aspectes, i en el sector audiovisual en particular, durant les últimes dècades. Lleis com la de l’Audiovisual i el Cinema o organismes com el CAC han fet que Catalunya estigui al mateix nivell dels països de la Unió Europea. Amb el #NouPaís, la dedicació i l’esforç de tots plegats, hem de continuar sent capdavanters no ja a Espanya sinó a l’Europa del segle XXI.


Albert Biescas i Chic
President de la Sectorial de Comunicació Audiovisual