Cap a on va l'arqueologia catalana?
Els Països Catalans són el límit occidental de la Mar Mediterrània i corredor natural entre Europa i Àfrica. No és estrany, doncs, que tinguin un patrimoni arqueològic riquíssim, divers i singular, que hauria de ser considerat part essencial de la identitat nacional. Conscient d’això, l’Institut d’Estudis Catalans va anar posant a partir de 1907 les bases de l’Escola Catalana d’Arqueologia, que se situà al capdavant a escala internacional gràcies l’impuls de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana, i amb un àmbit d’acció que abastava la totalitat de la nació.
Entre els què salvaren l’herència de Bosch Gimpera, després de la guerra i l’exili, cal esmentar la tasca de Miquel Tarradell, que va treballar i sembrar de deixebles tant el Principat com el País Valencià i les Illes, cosa que li va valdre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1977.
L’arqueologia catalana arribà al postfranquisme en condicions immillorables per a una nova florida. I, efectivament, el desplegament administratiu i legislatiu que va fer Catalunya, va ser punter i va servir de model a les altres comunitats autònomes.
La darrera febre del totxo va propiciar l’aparició i el creixement d’una arqueologia de salvament que es va fer mitjançant empreses privades, llevat de la Catalunya Nord, on és un organisme públic estatal, l’INRAP, qui se n’ocupa amb eficiència.
La situació actual és deplorable. Amb una legislació teòricament molt proteccionista, caldrien uns mitjans per a aplicar-la que mai no s’hi han destinat. El Museu d’Arqueologia de Catalunya, la peça clau concebuda per Bosch i Prat de la Riba com a nexe d’unió entre la recerca, la docència universitària, la protecció i la difusió, ha perdut la personalitat jurídica i la major part dels efectius humans. Els instituts de recerca, l’IPHES i l’ICAC, estan fortament amenaçats i segurament s’acabaran fusionant en un híbrid poc justificable.
Justament en aquests anys de crisi s’han jubilat, o estan a punt de fer-ho, molts dels que han mantingut vius museus i institucions arqueològiques des dels anys 70. I no hi ha recanvi immediat, de manera que es perdrà per a sempre una tradició científica i molt de coneixement.
Esperem que el futur Principat independent sigui capaç de posar-hi remei a temps.
Pere Izquierdo
Comissió sectorial de Cultura
Entre els què salvaren l’herència de Bosch Gimpera, després de la guerra i l’exili, cal esmentar la tasca de Miquel Tarradell, que va treballar i sembrar de deixebles tant el Principat com el País Valencià i les Illes, cosa que li va valdre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 1977.
L’arqueologia catalana arribà al postfranquisme en condicions immillorables per a una nova florida. I, efectivament, el desplegament administratiu i legislatiu que va fer Catalunya, va ser punter i va servir de model a les altres comunitats autònomes.
La darrera febre del totxo va propiciar l’aparició i el creixement d’una arqueologia de salvament que es va fer mitjançant empreses privades, llevat de la Catalunya Nord, on és un organisme públic estatal, l’INRAP, qui se n’ocupa amb eficiència.
La situació actual és deplorable. Amb una legislació teòricament molt proteccionista, caldrien uns mitjans per a aplicar-la que mai no s’hi han destinat. El Museu d’Arqueologia de Catalunya, la peça clau concebuda per Bosch i Prat de la Riba com a nexe d’unió entre la recerca, la docència universitària, la protecció i la difusió, ha perdut la personalitat jurídica i la major part dels efectius humans. Els instituts de recerca, l’IPHES i l’ICAC, estan fortament amenaçats i segurament s’acabaran fusionant en un híbrid poc justificable.
Justament en aquests anys de crisi s’han jubilat, o estan a punt de fer-ho, molts dels que han mantingut vius museus i institucions arqueològiques des dels anys 70. I no hi ha recanvi immediat, de manera que es perdrà per a sempre una tradició científica i molt de coneixement.
Esperem que el futur Principat independent sigui capaç de posar-hi remei a temps.
Pere Izquierdo
Comissió sectorial de Cultura