Educació

Per què cal un nou decret de Provisió

A hores d’ara, resulta una evidència que la millora dels resultats educatius, de l’equitat i, en últim terme, de la qualitat del sistema educatiu, no rau en modificacions normatius sobre el currículum, que tots els centres han patit de forma reiterada. També és una evidència contrastada en països del nostre entorn que un dels factors determinants de la qualitat és la coresponsabilització dels centres amb els objectius d’èxit del sistema. Des d’aquesta perspectiva, els centres no poden ser simples aplicadors de normes i prescripcions més o menys encertades de l’administració de torn; tot el contrari, han d’assumir la responsabilitat de l’èxit dels seus alumnes i prendre decisions orientades a aquest objectiu. Per aquest motiu, La Llei d’educació impulsa l’autonomia dels centres. El centre educatiu com a nucli del sistema i el projecte educatiu com a nucli de l’autonomia. L’impuls de l‘autonomia requereix un nou model de lideratge que articuli la participació del professorat i de la comunitat educativa en la creació i el desenvolupament del projecte educatiu.

La llei d’educació promou, doncs, un model directiu que té com a missió central l’èxit de tot l’alumnat, que potencia un lideratge pedagògic distribuït i la participació del professorat i la comunitat educativa. Aquesta aposta per la qualitat de l’escola pública queda profundament limitada per un sistema de provisió de professorat als centres absolutament obsolet i ineficient. La qualitat de la docència en l’escola del segle XXI, com tots sabem, no consisteix simplement en saber fer classe, sinó en saber desenvolupar les competències de l’alumnat en un context escolar concret i en el marc d’un treball en equip que doni coherència a la pràctica educativa. Per això és tan important la creació d’equips docents compenetrats que comparteixin i facin créixer un projecte educatiu. Doncs bé, el model actual de provisió no s’orienta en absolut a garantir aquest principi de qualitat, sinó a ordenar la incorporació als centres donant prioritat a mèrits, que per molt que se’ls vulgui dir objectius, tenen una gran component burocràtica i que, en tot cas, no asseguren, com la pràctica ens ha mostrat reiteradament, la cohesió d’equips docents. En definitiva, de res serveix definir un marc de centre autònom i una direcció amb lideratge i àmplies competències, si el propi centre no pot intervenir en la configuració d’una plantilla cohesionada.

D’altra banda, cal recordar que el decret permet intervenir en la selecció només d’una part del professorat, concretament en el llocs d’adscripció específica i d’adscripció especial. Almenys, la meitat dels llocs de treball dels centres es cobriran pels processos habituals de concurs. En la selecció dels llocs d’adscripció específica, per a professorat amb el perfil per desenvolupar el projecte educatiu del centre, hi intervé una comissió presidida per la inspecció, amb la presència de la direcció i de dos professors triats pel Claustre. Per tant no es tracta d’una tria de la direcció, sinó del centre i mitjançant un procediment amb moltes garanties.

El nomenament del professorat substitut per part de la direcció també és una aposta important i constructiva del decret. No sembla un model de qualitat que un professor s’incorpori al centre sense una entrevista prèvia que asseguri l’adequació al perfil de les tasques que haurà de realitzar en el context d’aquell centre concret.
L’aposta per una autonomia dels centres que impulsin projectes educatius sòlids, amb la presència d’un lideratge que compti amb la complicitat del professorat i estimuli la participació i la consolidació d’equips docents compromesos amb el projecte és imprescindible per garantir una escola pública que no es resigni a ser subsidiària de l’escola privada i esdevingui referent de qualitat. Cal implementar evidentment altres mesures, com l’increment de la despesa en educació, la millora de les condicions laborals del professorat interí, un nou decret d’admissió i matrícula que asseguri l’equitat en la incorporació de l’alumnat als centres... però un nou decret de plantilles és una necessitat inajornable. Aquest nou escenari presentarà riscos que caldrà minimitzar, els centres hauran d’aprendre a fer bons projectes educatius que no es limitin a declaracions genèriques de principis i identifiquin cada comunitat escolar, però com dèiem, el pitjor dels riscos és continuar amb un model obsolet com l’actual.

Ignasi Garcia
Comissió sectorial d'Educació