És molt difícil d’entendre que una interlocutòria judicial demostri tan poc respecte per la professionalitat docent. Han gosat, imprudentment, imposar unes mesures percentuals, totalment descontextualitzades i injustificades, en l’ús del castellà com a llengua vehicular. I ho han fet, a més, desconsiderant la realitat sociolingüística concreta i els difícils consensos aconseguits per la comunitat educativa, expressats en els corresponents projectes educatius i lingüístics de cada centre.

Que en uns moments de complexitat creixent de la realitat escolar, un jutge, sense coneixements específics de la difícil realitat escolar, vulgui exercir de cap d’estudis és esperpèntic i decebedor. ¿Algú s’imagina la mateixa gosadia i la mateixa imprudència dispositiva per interferir en aspectes propis, per exemple, de la professió mèdica? ¿O de l’enginyeria? ¿O imposant, al marge de la comunitat científica, percentatges metodològics i procedimentals de tipus tècnico-professionals?

Som, tristament, davant d’un cas barroer d’instrumentalització política per part de la judicatura. A partir d’una demanda familiar, feta amb l’única intenció de generar conflicte polític, uns infants es convertiran, incomprensiblement, en la causa personificada d’un canvi imposat i forçat en la dinàmica d’una aula. Cap consideració per a la resta de companys, per les seves famílies, per l’equip docent. ¿Algú és capaç de veure en aquest gest algun sentit educatiu?

Les direccions d’aquests centres no ho tenen fàcil. La consellera, tampoc. Sentirem veus crítiques amb la resolució del tema. Segur. Però procurem ser contundents des de la prudència. Entrar en la seva espiral de crispació és justament el que pretenen. I no ho farem. I tampoc caiguem en el parany de la divisió. No oblidem que amb la llengua no s’hi juga.


Carles Martínez
President de la comissió sectorial d'Educació