Visca el mecenatge ! mori la subvenció....
Subvencions, però amb mesura,
a la gent de la cultura.
Els hi dones quatre duros
perquè et muntin la funció,
els tens contents i enganyats
i quedes com un senyor.
Durumbeta trumflaire / La Trinca (1985)
Darrerament, el Govern de la Generalitat, malgrat la crisi, donarà diferents ajuts per valor de 21’15 milions d’euros a l’empresa HP de Sant Cugat. De la mateixa forma, les pistes de d’esquí Boí-Taüll veuran ampliat un préstec del Govern fins a 750.000 €. Segurament és una decisió encertada ja que, en el primer cas, ens convé tenir ubicades al país empreses tecnològiques i, en el cas de Boí-Taüll, la pràctica de l’esquí aporta una riquesa a la zona que difícilment es podria aconseguir d’una altra forma. Què hagués passat, però, si els ajuts s’haguessin destinat a creadors o a empreses culturals?. Amb tota certesa hauríem vist publicades les habituals corrua d’opinions qüestionant la idoneïtat de donar suport al sector cultural, més encara en aquests moments que ens veiem –dirien- obligats a tancar plantes d’hospitals o a deixar desatesos importants capes de la població. Al mateix temps se’ns instruiria en la perversió del sistema de subvencions i se’ns il·lustraria en la més que necessària obligació de buscar finançament privat, especialment a partir del nou manà, el mecenatge.
Hom podria preguntar-se perquè el sistema de subvencions és tan pervers per al sector cultural i tant necessari en d’altres activitats (recerca, agricultura, etc.). I és que, al nostre entendre, la gestió neoliberal ha impregnat el discurs cultural majoritari. No oblidem, però, que per al neoliberalisme la cultura no és més que una forma d’entreteniment i, per tant, no forma part dels drets bàsics dels ciutadans (amb prou feina ho són la salut o l’educació...). A partir d’aquí ens encomanen a una futura llei de mecenatge que mai no s’acaba de perfilar i de la que podem sospitar que serà bàsicament una sèrie d’exempcions fiscals, és a dir, una rebaixa d’impostos. Mentrestant ens oblidem que són les famílies les que suporten el 70% de la despesa cultural i que només el 30% correspon a la despesa del conjunt de les administracions.
Resulta ja molt cansat parlar de la ridiculesa del pressupost que es destina a la cultura, no ja pel que representa per a un país com Catalunya (argument que ja hauria de ser necessari per si mateix), sinó perquè, a més a més, el conjunt de les indústries creatives del país aporten, segons els sectors que s’incloguin, entre el 4% i el 8% del PIB català. Qui vulgui que faci una llista dels sectors econòmics que ho superen. A veure si entre tots som de posar punt i final a la cançoneta: "la gent de la cultura" no volem quatre duros, sinó ser un dels braços enèrgics del nostre estat.
Josep Vives
President de la Sectorial de Cultura
a la gent de la cultura.
Els hi dones quatre duros
perquè et muntin la funció,
els tens contents i enganyats
i quedes com un senyor.
Durumbeta trumflaire / La Trinca (1985)
Darrerament, el Govern de la Generalitat, malgrat la crisi, donarà diferents ajuts per valor de 21’15 milions d’euros a l’empresa HP de Sant Cugat. De la mateixa forma, les pistes de d’esquí Boí-Taüll veuran ampliat un préstec del Govern fins a 750.000 €. Segurament és una decisió encertada ja que, en el primer cas, ens convé tenir ubicades al país empreses tecnològiques i, en el cas de Boí-Taüll, la pràctica de l’esquí aporta una riquesa a la zona que difícilment es podria aconseguir d’una altra forma. Què hagués passat, però, si els ajuts s’haguessin destinat a creadors o a empreses culturals?. Amb tota certesa hauríem vist publicades les habituals corrua d’opinions qüestionant la idoneïtat de donar suport al sector cultural, més encara en aquests moments que ens veiem –dirien- obligats a tancar plantes d’hospitals o a deixar desatesos importants capes de la població. Al mateix temps se’ns instruiria en la perversió del sistema de subvencions i se’ns il·lustraria en la més que necessària obligació de buscar finançament privat, especialment a partir del nou manà, el mecenatge.
Hom podria preguntar-se perquè el sistema de subvencions és tan pervers per al sector cultural i tant necessari en d’altres activitats (recerca, agricultura, etc.). I és que, al nostre entendre, la gestió neoliberal ha impregnat el discurs cultural majoritari. No oblidem, però, que per al neoliberalisme la cultura no és més que una forma d’entreteniment i, per tant, no forma part dels drets bàsics dels ciutadans (amb prou feina ho són la salut o l’educació...). A partir d’aquí ens encomanen a una futura llei de mecenatge que mai no s’acaba de perfilar i de la que podem sospitar que serà bàsicament una sèrie d’exempcions fiscals, és a dir, una rebaixa d’impostos. Mentrestant ens oblidem que són les famílies les que suporten el 70% de la despesa cultural i que només el 30% correspon a la despesa del conjunt de les administracions.
Resulta ja molt cansat parlar de la ridiculesa del pressupost que es destina a la cultura, no ja pel que representa per a un país com Catalunya (argument que ja hauria de ser necessari per si mateix), sinó perquè, a més a més, el conjunt de les indústries creatives del país aporten, segons els sectors que s’incloguin, entre el 4% i el 8% del PIB català. Qui vulgui que faci una llista dels sectors econòmics que ho superen. A veure si entre tots som de posar punt i final a la cançoneta: "la gent de la cultura" no volem quatre duros, sinó ser un dels braços enèrgics del nostre estat.
Josep Vives
President de la Sectorial de Cultura