Antoni M. Badia i Margarit, voluntat de servei
Si alguna cosa destacava per damunt de tot en la gran humanitat del doctor Badia i Margarit era la seva voluntat de servei a les causes nacionals: la llengua, la cultura, el país. Tant era si hom li proposava que donés suport a un manifest, a una empresa cultural o a una activitat en què es necessités el seu concurs: el doctor Badia no tenia mai un no per resposta quan es tractava de servir Catalunya.
Nascut a Barcelona l’any 1920, va tenir la sort de ser alumne d’Alexandre Galí, el pedagog més important en l’ensenyament de la llengua catalana del segle XX. Badia i Margarit va estudiar a Blanquerna i posteriorment a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1943 i s’hi doctorà el 1947. Els anys quaranta i cinquanta van ser anys durs a la Universitat de Barcelona, a causa de la repressió franquista i el predomini absolut del falangisme. Badia era, oficialment, professor de llengua castellana i especialista en gramàtica històrica de l’espanyol. Tanmateix, per dessota d’aquesta capa d’estudiós de l’espanyol, discorria el riu d’estudi de la llengua pròpia, del català.
El 1951 va publicar una primera obra de referència: la Gramática histórica catalana, en castellà (traduïda al català el 1981). I ja no pararia: el 1962 va publicar en dos volums una obra impressionant: la Gramática catalana, d’editorial Gredos, durant anys l’estudi més seriós i científic sobre la nostra llengua. I el 1964, el que potser va ser el seu best-seller: Llengua i cultura als Països Catalans, en què divulgava coneixements confluents entre la lingüística, la dialectologia i un esbós de sociolingüística sobre la llengua catalana, de gran utilitat tant per als erudits com, sobretot, per als lectors joves que s’iniciaven en l’estudi del català. Posteriorment vindria la seva obra més consistent en el camp de la sociolingüística, La llengua dels barcelonins (1969), en què documentava la desafecció cap al català per part d’un sector de la burgesia barcelonina en el període posterior a la guerra civil espanyola. I ja més endavant ens va deixar obres de referència, entre les quals cal destacar sobretot la Gramàtica catalana, de 1994, en què per primera vegada s’estudia en una mateixa obra tant els aspectes normatius com els descriptius de la llengua.
Però el professor Badia, a més d’una ingent obra científica, ens ha deixat també una vida exemplar de dedicació a la docència, a la recerca i a la gestió universitària. La Universitat de Barcelona, sota el seu rectorat (1978-1986), va entrar en la democràcia i va posar les bases per a un ric i esplendorós desenvolupament institucional al servei del país, contràriament al que havia estat la seva trajectòria en bona part de la seva existència. Badia havia estat membre dels Estudis Universitaris Catalans, creats justament perquè la Universitat no donava resposta als anhels nacionals. Amb Antoni M. Badia al capdavant de la institució, la Universitat de Barcelona va rectificar aquesta trajectòria (ho havia fet breument en temps de la República, amb Pompeu Fabra com a president del Patronat de la Universitat Autònoma).
Som innumerables els seus deixebles, els qui vam aprendre de la seva docència i en la seva obra els perfils i les interioritats de la llengua catalana. Amb una gran generositat i un altíssim sentit del deure, el doctor Badia va ser “mestre” en tots els sentits del terme. Ho han reconegut des de Joan Veny fins a Teresa Cabré, passant pels centenars i milers d’estudiants que vam tenir l’oportunitat de gaudir de les seves lliçons i el seu acompanyament intel·lectual.
I ens faltaria espai per glossar la seva activitat cívica: des de presidir la Fundació Artur Martorell (impulsora de l’Associació Rosa Sensat), fins a participar en tantes i tantes iniciatives de la societat civil en favor de la llengua, de la cultura o de la nació. En aquest sentit, una vegada més, la seva generositat i la seva capacitat de treball anaven de bracet del seu escàs afany de protagonisme.
La pèrdua del doctor Badia ens deixa alhora una mica més orfes, però ens esperona a seguir el seu exemple de servei al país, de generositat i de voluntat de construir un futur per al poble, més lliure i més just.
Joan Badia i Pujol
Professor de Llengua i literatura
Nascut a Barcelona l’any 1920, va tenir la sort de ser alumne d’Alexandre Galí, el pedagog més important en l’ensenyament de la llengua catalana del segle XX. Badia i Margarit va estudiar a Blanquerna i posteriorment a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1943 i s’hi doctorà el 1947. Els anys quaranta i cinquanta van ser anys durs a la Universitat de Barcelona, a causa de la repressió franquista i el predomini absolut del falangisme. Badia era, oficialment, professor de llengua castellana i especialista en gramàtica històrica de l’espanyol. Tanmateix, per dessota d’aquesta capa d’estudiós de l’espanyol, discorria el riu d’estudi de la llengua pròpia, del català.
El 1951 va publicar una primera obra de referència: la Gramática histórica catalana, en castellà (traduïda al català el 1981). I ja no pararia: el 1962 va publicar en dos volums una obra impressionant: la Gramática catalana, d’editorial Gredos, durant anys l’estudi més seriós i científic sobre la nostra llengua. I el 1964, el que potser va ser el seu best-seller: Llengua i cultura als Països Catalans, en què divulgava coneixements confluents entre la lingüística, la dialectologia i un esbós de sociolingüística sobre la llengua catalana, de gran utilitat tant per als erudits com, sobretot, per als lectors joves que s’iniciaven en l’estudi del català. Posteriorment vindria la seva obra més consistent en el camp de la sociolingüística, La llengua dels barcelonins (1969), en què documentava la desafecció cap al català per part d’un sector de la burgesia barcelonina en el període posterior a la guerra civil espanyola. I ja més endavant ens va deixar obres de referència, entre les quals cal destacar sobretot la Gramàtica catalana, de 1994, en què per primera vegada s’estudia en una mateixa obra tant els aspectes normatius com els descriptius de la llengua.
Però el professor Badia, a més d’una ingent obra científica, ens ha deixat també una vida exemplar de dedicació a la docència, a la recerca i a la gestió universitària. La Universitat de Barcelona, sota el seu rectorat (1978-1986), va entrar en la democràcia i va posar les bases per a un ric i esplendorós desenvolupament institucional al servei del país, contràriament al que havia estat la seva trajectòria en bona part de la seva existència. Badia havia estat membre dels Estudis Universitaris Catalans, creats justament perquè la Universitat no donava resposta als anhels nacionals. Amb Antoni M. Badia al capdavant de la institució, la Universitat de Barcelona va rectificar aquesta trajectòria (ho havia fet breument en temps de la República, amb Pompeu Fabra com a president del Patronat de la Universitat Autònoma).
Som innumerables els seus deixebles, els qui vam aprendre de la seva docència i en la seva obra els perfils i les interioritats de la llengua catalana. Amb una gran generositat i un altíssim sentit del deure, el doctor Badia va ser “mestre” en tots els sentits del terme. Ho han reconegut des de Joan Veny fins a Teresa Cabré, passant pels centenars i milers d’estudiants que vam tenir l’oportunitat de gaudir de les seves lliçons i el seu acompanyament intel·lectual.
I ens faltaria espai per glossar la seva activitat cívica: des de presidir la Fundació Artur Martorell (impulsora de l’Associació Rosa Sensat), fins a participar en tantes i tantes iniciatives de la societat civil en favor de la llengua, de la cultura o de la nació. En aquest sentit, una vegada més, la seva generositat i la seva capacitat de treball anaven de bracet del seu escàs afany de protagonisme.
La pèrdua del doctor Badia ens deixa alhora una mica més orfes, però ens esperona a seguir el seu exemple de servei al país, de generositat i de voluntat de construir un futur per al poble, més lliure i més just.
Joan Badia i Pujol
Professor de Llengua i literatura