Denominació d’una de les nostres llengües: la llengua de signes catalana, LSC
El bon ús de la denominació pròpia de la llengua de signes catalana hauria de ser respectat i tractat amb cura per evitar la frustració de la comunitat signant catalana. Amb un marc legal favorable que reconeix la llengua de signes catalana (la Llei 17/2010, del 3 de juny,de la LSC aprovada pel Parlament de Catalunya i la Llei 27/2007 del Congrés dels diputats que reconeix tant la llengua de signes espanyola com la llengua de signes catalana) no ens podem permetre un mal ús de la denominació d’aquesta llengua, ja que motius lingüístics i legals així ho exigeixen.
La llengua de signes no és una llengua universal ni tampoc té relació amb la llengua oral amb què comparteix territori. L’adjectiu que forma part del nom designa el territori on s’utilitza, no pas la relació que pugui tenir amb la llengua oral amb què comparteix territori. Les llengües de signes han tingut processos històrics i evolutius diferents, de manera que també podem distingir diferents famílies lingüístiques on la LSC pertany a la llengua materna, l’antiga llengua de signes francesa, juntament amb la llengua de signes holandesa (NGT), la llengua de signes italiana (LIS), la llengua de signes americana (ASL), entre d’altres.
Totes les llengües de signes tenen la seva denominació pròpia, amb el nom complet i les sigles construïdes a partir del nom original. Així, la llengua de signes holandesa també es coneix amb les sigles NGT (Nederlandse Gebarentaal); la llengua de signes alemanya, com a DGS (Deutsche Gebärdensprache), la llengua de signes britànica, com a BSL (British Sign Language), i la llengua de signes brasilera, com a LIBRAS (Língua Brasileira de Sinais).
Aquí a Catalunya la llengua de signes catalana també s’anomena LSC. Antigament, però, quan aquesta denominació encara no s’havia reconegut, l’anomenàvem d’altres maneres com ara mímica, llenguatge de gestos, llenguatge manual, llenguatge de signes, llenguatge de sordmuts, i un llarg etcètera. Per sort, actualment comptem amb una denominació reconeguda i emparada legalment.
Les errades en la denominació per part de la societat moderna del segle XXI no fa altra cosa que posar en evidència la gran ignorància que encara hi ha a la societat actual. La denominació de la LSC necessitaria un tracte millor en els mitjans de comunicació per tal d’identificar-la adequadament. Avui en dia encara existeixen moltes errades que ens obliguen a cridar l’atenció. La bona denominació de la llengua mostra un respecte cap a la llengua i cap a la comunitat que l’utilitza.
Santi Frigola
Comissió sectorial de Política Lingüística
La llengua de signes no és una llengua universal ni tampoc té relació amb la llengua oral amb què comparteix territori. L’adjectiu que forma part del nom designa el territori on s’utilitza, no pas la relació que pugui tenir amb la llengua oral amb què comparteix territori. Les llengües de signes han tingut processos històrics i evolutius diferents, de manera que també podem distingir diferents famílies lingüístiques on la LSC pertany a la llengua materna, l’antiga llengua de signes francesa, juntament amb la llengua de signes holandesa (NGT), la llengua de signes italiana (LIS), la llengua de signes americana (ASL), entre d’altres.
Totes les llengües de signes tenen la seva denominació pròpia, amb el nom complet i les sigles construïdes a partir del nom original. Així, la llengua de signes holandesa també es coneix amb les sigles NGT (Nederlandse Gebarentaal); la llengua de signes alemanya, com a DGS (Deutsche Gebärdensprache), la llengua de signes britànica, com a BSL (British Sign Language), i la llengua de signes brasilera, com a LIBRAS (Língua Brasileira de Sinais).
Aquí a Catalunya la llengua de signes catalana també s’anomena LSC. Antigament, però, quan aquesta denominació encara no s’havia reconegut, l’anomenàvem d’altres maneres com ara mímica, llenguatge de gestos, llenguatge manual, llenguatge de signes, llenguatge de sordmuts, i un llarg etcètera. Per sort, actualment comptem amb una denominació reconeguda i emparada legalment.
Les errades en la denominació per part de la societat moderna del segle XXI no fa altra cosa que posar en evidència la gran ignorància que encara hi ha a la societat actual. La denominació de la LSC necessitaria un tracte millor en els mitjans de comunicació per tal d’identificar-la adequadament. Avui en dia encara existeixen moltes errades que ens obliguen a cridar l’atenció. La bona denominació de la llengua mostra un respecte cap a la llengua i cap a la comunitat que l’utilitza.
Santi Frigola
Comissió sectorial de Política Lingüística