Memòria i Reparació

Polítiques de memòria. Un tema nacional

Una de les característiques que separen els éssers humans de la resta del món animal és la memòria conscient. Certament, compartim amb la resta d’essers una memòria cel·lular, genètica, però la memòria com a consciència del que s’ha estat i com s’ha arribat al present, és pròpia i distintiva dels homes.

Semblantment, gràcies al sumatori d’homes, les col·lectivitats detenen un seguit de punts de memòria comuns, fets (reals de vegades, mítics d’altres), que permeten veure’s com a poble hereus d’un mateix poble en èpoques anteriors.

Qualsevol nació fa raure en la política de memòria una part bàsic de la seva afirmació com a ens diferenciat. El monument al soldat desconegut, la preservació del primer document on hi apareix la llengua pròpia, els memorials de diverses tipologies, els nomenclàtors dels carrers. Més enllà que sovint pedres i espais mantenen una memòria pròpia que amara qui hi resideix, hi passeja , hi conviu, les polítiques nacionals verbalitzen i donen forma a aquesta memòria com a recordatori de la relació entre allò que som i allò que hem estat.

Malauradament, sembla que la nostra, de memòria, no té uns fonaments sòlids. Més enllà de grans esdeveniments de caràcter commemoratiu, les polítiques de memòria resten abandonades a les batzegades del poder polític, sense esdevenir pal bàsic en la construcció conscient del país. Si prenem com a exemple el Memorial Democràtic, en primer lloc, ha volgut ser adjectivat, la qual cosa ja és una llosa sobre el que realment havia de ser, un espai de memòria col·lectiva més enllà de les bandositats conjunturals; però, a més a més, encara que es volgués fer un canvi en un sentit més globalitzador de la seva comesa, ha vist reduït el seu pressupost en gairebé dues terceres parts, passant del tres milions set-cents mil euros del 2010 a un milió quatre-cents mil milions el 2014. Per no parlar dels cinquanta mil euros de dotació del Centre d’Història Contemporània.

Una política de memòria ha de trencar, en primer lloc, amb les adjectivacions. La memòria d’un poble és complexa, polièdrica; no es pot sotmetre al criteri sovint canviant de la política. La memòria d’un poble és massa important per a que esdevingui eventual, provisional... La creació d’un organisme que serveixi des de la neutralitat científica i la independència política a la construcció i dignificació dels nostres espais de memòria esdevé més bàsic que mai. I fer-lo és una missió tant necessària i urgent, com la creació d’una hisenda pròpia. Car serem el que decidirem perquè hem estat el que hem estat.

Manel Pérez Nespereira
Comissió sectorial de Cultura