A finals de novembre passat, mentre tots discutíem si hi hauria investidura al Parlament, ens va arribar una notícia la transcendència de la qual probablement en aquell moment no vam saber calibrar del tot. La Generalitat anunciava un pacte amb el govern espanyol pel qual Madrid no recorreria al TC la Llei d’Aran, aprovada el gener de 2015 pel Parlament.

 

Dit així a tots ens podria semblar una qüestió menor –àdhuc, algun inconscient podria titllar-la de “local”–, si no fos per tres elements que, vistos amb gran angular, penso que agafen dimensions considerables.

 

Primer: el pacte Estat-Generalitat inclou l’acceptació del caràcter de "preferent" de la llengua occitana a l’Aran, que contempla l’esmentada Llei. La "preferència" de l'occità ja va ser incorporada a la Llei de l'occità del 2010. Aleshores, el govern espanyol –socialista– va presentar recurs al TC i avui encara hi ha suspensió cautelar sobre la "preferència" de l’occità. Dues notícies al preu d’una: el PSOE és encara més occitanofòbic que el PP; i el PP accepta el caràcter de “preferent” de l’occità a l’Aran, mentre nega al català el caràcter de “preferent” a Catalunya. 

 

Segon: el pacte Estat-Generalitat també inclou l’acceptació del “dret de decidir” del poble aranès, mitjançant una consulta, que recollia la Llei d’Aran. Un cop més, el PP accepta a l’Aran el que prohibeix a Catalunya.

 

I tercer –i, per a mi, el més aclaparador–: la Llei, en el seu article 1, defineix l’Aran  com "una realitat nacional occitana”. Cal recordar que l’Estatut català del 2006 només incorporava al preàmbul una mera descripció d’una “votació” del Parlament mesos enrere. Aquí parlem de l’articulat. El fet, doncs, que el govern espanyol no hagi recorregut aquesta llei, significa, ni més ni menys, que avui, a dreta llei, Occitània i l’Aran gaudeixen d’un reconeixement nacional molt més clar que Catalunya. Vaja, que Occitània i l’Aran són nació. I Catalunya, un preàmbul retallat.


Marçal Girbau,
Filòleg i occitanista