La mobilització catalana, un model pels pobles d’Europa
La qüestió de la independència a Catalunya fa ressaltar els ressorts de fons de la societat catalana de la qual el caràcter és ressò d’una problemàtica del conjunt dels pobles d’Europa.
Tractem aquí de la mobilització ciutadana per una banda, i de les entitats polítiques oficials
que estructuren el mapa polític (al poder o no) per una altra banda.
N’hi ha prou amb l'exemple de l'organització del referèndum de l’1 d’Octubre per mostrar quant, no fent cas de la prohibició del poder espanyol, no fent cas del segrest del material electoral, de les perquisicions i amenaces, la societat civil es va apoderar de la democràcia que se li volia confiscar per mor que el referèndum tingués lloc malgrat tot.
Per aconseguir-ho logísticament es va recolzar sobretot en la tradició de les estructures associacionistes directament amb els ciutadans.
De fet, aquestes estructures creuen una organització territorial per municipis o agrupaments de municipis, i una organització sectorial, representant i relacionant col·lectius de professions, d’opinions, de cultures, de classes, de lleures, d’interessos... Formen així un entrellat de punts de vista molt diferents, de cops distants si no oposats, però convergents cap al desig d’existir junts i altrament que allò de proposat o imposat. I aquesta pluralitat dialogant, dialèctica però solidaria dins el seu desig d'emancipació, no és això un poble?
Quina és la malaltia de les societats avui? És que els ciutadans han deixat de ser actors, de tenir protagonisme amb qualsevol cosa, que les seves vides són regides per superestructures, de les quals l’humà creador de cultura i ciutadania de cap manera n’és al cor.
Les entitats polítiques i les seves annexes només aproven, s’adoben o col·laboren, acabant per situar-se al servei de les estructures. Sempre es tallen de les poblacions fins ser només màquines obeint a mecanismes estrangers, a l'interès general, que ningú mana, però que organitzen la dominació de les superestructures sobre el poble.
Un poc a tot arreu a Europa, a França per exemple, són de més a més freqüents els fets de desobediència civil, notablement quant a l’ajuda als refugiats ( Cedric Herrou, estudiants de París que allotgen refugiats, xarxes solidaries als Alps, a Calais...). És desobeint a una legalitat pervertida, ratificant dominacions i exclusions polítiques, que els catalans fan emergir una voluntat política forta de recuperació democràtica.
La qüestió que planteja Catalunya a tots, que etziba a la porta d’Europa, és tot senzillament la reapropriació de la democràcia per als pobles, la de la sobirania popular, així s’ha de plantejar a les altres nacions i pobles.
Irena Figuerola
Secretària administrativa a la Universitat Jean Jaurès
Tolosa
Tractem aquí de la mobilització ciutadana per una banda, i de les entitats polítiques oficials
que estructuren el mapa polític (al poder o no) per una altra banda.
N’hi ha prou amb l'exemple de l'organització del referèndum de l’1 d’Octubre per mostrar quant, no fent cas de la prohibició del poder espanyol, no fent cas del segrest del material electoral, de les perquisicions i amenaces, la societat civil es va apoderar de la democràcia que se li volia confiscar per mor que el referèndum tingués lloc malgrat tot.
Per aconseguir-ho logísticament es va recolzar sobretot en la tradició de les estructures associacionistes directament amb els ciutadans.
De fet, aquestes estructures creuen una organització territorial per municipis o agrupaments de municipis, i una organització sectorial, representant i relacionant col·lectius de professions, d’opinions, de cultures, de classes, de lleures, d’interessos... Formen així un entrellat de punts de vista molt diferents, de cops distants si no oposats, però convergents cap al desig d’existir junts i altrament que allò de proposat o imposat. I aquesta pluralitat dialogant, dialèctica però solidaria dins el seu desig d'emancipació, no és això un poble?
Quina és la malaltia de les societats avui? És que els ciutadans han deixat de ser actors, de tenir protagonisme amb qualsevol cosa, que les seves vides són regides per superestructures, de les quals l’humà creador de cultura i ciutadania de cap manera n’és al cor.
Les entitats polítiques i les seves annexes només aproven, s’adoben o col·laboren, acabant per situar-se al servei de les estructures. Sempre es tallen de les poblacions fins ser només màquines obeint a mecanismes estrangers, a l'interès general, que ningú mana, però que organitzen la dominació de les superestructures sobre el poble.
Un poc a tot arreu a Europa, a França per exemple, són de més a més freqüents els fets de desobediència civil, notablement quant a l’ajuda als refugiats ( Cedric Herrou, estudiants de París que allotgen refugiats, xarxes solidaries als Alps, a Calais...). És desobeint a una legalitat pervertida, ratificant dominacions i exclusions polítiques, que els catalans fan emergir una voluntat política forta de recuperació democràtica.
La qüestió que planteja Catalunya a tots, que etziba a la porta d’Europa, és tot senzillament la reapropriació de la democràcia per als pobles, la de la sobirania popular, així s’ha de plantejar a les altres nacions i pobles.
Irena Figuerola
Secretària administrativa a la Universitat Jean Jaurès
Tolosa