La música comunitària, una política municipal d’educació intercultural
La Carta Municipal estableix que Barcelona és ciutat de convivència, feta en la pluralitat i diversitat, i que ha projectat el compromís per un món en pau, basat en el respecte i la tolerància.
L’augment de la població estrangera a Barcelona (d’un 3% l’any 2000 al 18,1% el 2009) va concentrar-se, depenent de la nacionalitat, en un o altre barri, afectant també la distribució a les aules. A més d’una forta segregació entre centres públics (s’hi concentra la majoria de l’alumnat d’origen estranger) i privats (majoria de l’alumnat nadiu), s’ha produït una alta concentració d’alumnes estrangers en alguns centres públics, per sobre de les característiques demogràfiques del barri on s’ubiquen. La problemàtica d’aquesta realitat és que no permet la interacció entre diferents cultures, el que no afavoreix un model intercultural ni la igualtat dels ciutadans, ja que es reforcen els “nínxols laborals ètnics i la concentració residencial” (Ajuntament de Barcelona, 2008, p. 55). Tanmateix, l’estabilitat en el número d’arribades des del 2009 fa que sigui un moment idoni per desenvolupar, serenament, una política municipal que afavoreixi una major cohesió social (des de la vessant cultural i relacional del terme).
Aquesta, però, creiem que ha de beure de la multitud de projectes d’associacions, fundacions o d’altres ajuntaments que ja s’han executat amb èxit al nostre territori i que posen de manifest la validesa de la proposta. A grans trets, tots ells comparteixen la millora de la cohesió social com a objectiu, i utilitzen l’educació artística comunitària per assolir-lo. Així, cal que posem damunt la taula, i ens fem nostra, una política municipal d’educació intercultural a través de la música comunitària.
Els arguments que sustenen els projectes ja desenvolupats són varis. D’una banda, la singularitat de les escoles com a lloc de trobada de totes les nenes i nens. De l’altra, l’idoneïtat de l’educació intercultural, que descansa principalment sobre tres dels quatre pilars que va establir la UNESCO per a l’educació del s. XXI (l’aprendre a conèixer, l’aprendre a viure junts i l’aprendre a ser) i que promou, de manera positiva, l’intercanvi i la interacció de diferents cultures.
Per últim, pels valors que defineixen la música comunitària, que té un objectiu final social i que entén la pràctica de la música com un dret ciutadà. Alhora, afavoreix l’apoderament tant individual, aprenent un nou llenguatge i una forma d’expressió, com col·lectiu, ja que suposa un nou àmbit d’experiència col·lectiva (toquem conjuntament i, al mateix temps, toquem pel nostre entorn, per la comunitat). L’èmfasi, a més, rau en l’esperit participatiu, de trobada, on tothom és benvingut i on el poder és repartit de manera horitzontal, afavorint la comunicació entre tothom. Per últim, el més important és el procés d’aprenentatge, no l’obra final: tothom hi participa de forma activa i les emocions hi tenen un paper principal.
La política municipal, a partir de les experiències desenvolupades, es faria seva la finalitat d’una major cohesió social mitjançant l’educació intercultural, de manera que l’objectiu passaria a ser un assumpte de ciutat, no de barris concrets. Així, ens hi implicaríem totes les cultures residents i tots els barris, compartint la responsabilitat i fent que els projectes que ja treballen per aquest fi deixin de ser únics d’un context determinat i tinguin el recolzament i rèplica que veiem que es mereixen.
Nil Barutel
Convidat en temes de música
Sectorial de Cultura
Esquerra Republicana
cultura@esquerra.cat
Bibliografia:
Ajuntament de Barcelona. (2017). La població estrangera a Barcelona. Barcelona. Extret de: http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/pobest/pobest17/pobest17.pdf Ajuntament de Barcelona. (2010). Pla Barcelona Interculturalitat. Barcelona. Extret de: http://www.bcn.cat/novaciutadania/pdf/ca/dialeg/programes/Pla_BCN_Interculturalitat_ ca.pdf
Ajuntament de Barcelona. (2008). Integració i interculturalitat: anàlisi de les trajectòries migratòries i de la integració subjectiva de la població estrangera extracomunitària a la ciutat de Barcelona. Barcelona. Extret de: http://www.bayt-al- thaqafa.org/mm/Integració_i_Interculturalitat_(d-CAS)[1].pdf
Consorci d’Educació de Barcelona. (2015). L’Escolarització a la ciutat de Barcelona. Barcelona. Extret de: http://www.edubcn.cat/rcs_gene/extra/01_documents_de_referencia/InformeEscolaritzac io1213.pdf
Delors, J. (1996). Los cuatro pilares de la educación. A La educación encierra un tesoro. Informe a la UNESCO de la Comisión Internacional sobre la Educación para el Siglo XXI (pp. 91–103). Madrid: Santillana/UNESCO. Extret de: http://uom.uib.cat/digitalAssets/221/221918_9.pdf
L’augment de la població estrangera a Barcelona (d’un 3% l’any 2000 al 18,1% el 2009) va concentrar-se, depenent de la nacionalitat, en un o altre barri, afectant també la distribució a les aules. A més d’una forta segregació entre centres públics (s’hi concentra la majoria de l’alumnat d’origen estranger) i privats (majoria de l’alumnat nadiu), s’ha produït una alta concentració d’alumnes estrangers en alguns centres públics, per sobre de les característiques demogràfiques del barri on s’ubiquen. La problemàtica d’aquesta realitat és que no permet la interacció entre diferents cultures, el que no afavoreix un model intercultural ni la igualtat dels ciutadans, ja que es reforcen els “nínxols laborals ètnics i la concentració residencial” (Ajuntament de Barcelona, 2008, p. 55). Tanmateix, l’estabilitat en el número d’arribades des del 2009 fa que sigui un moment idoni per desenvolupar, serenament, una política municipal que afavoreixi una major cohesió social (des de la vessant cultural i relacional del terme).
Aquesta, però, creiem que ha de beure de la multitud de projectes d’associacions, fundacions o d’altres ajuntaments que ja s’han executat amb èxit al nostre territori i que posen de manifest la validesa de la proposta. A grans trets, tots ells comparteixen la millora de la cohesió social com a objectiu, i utilitzen l’educació artística comunitària per assolir-lo. Així, cal que posem damunt la taula, i ens fem nostra, una política municipal d’educació intercultural a través de la música comunitària.
Els arguments que sustenen els projectes ja desenvolupats són varis. D’una banda, la singularitat de les escoles com a lloc de trobada de totes les nenes i nens. De l’altra, l’idoneïtat de l’educació intercultural, que descansa principalment sobre tres dels quatre pilars que va establir la UNESCO per a l’educació del s. XXI (l’aprendre a conèixer, l’aprendre a viure junts i l’aprendre a ser) i que promou, de manera positiva, l’intercanvi i la interacció de diferents cultures.
Per últim, pels valors que defineixen la música comunitària, que té un objectiu final social i que entén la pràctica de la música com un dret ciutadà. Alhora, afavoreix l’apoderament tant individual, aprenent un nou llenguatge i una forma d’expressió, com col·lectiu, ja que suposa un nou àmbit d’experiència col·lectiva (toquem conjuntament i, al mateix temps, toquem pel nostre entorn, per la comunitat). L’èmfasi, a més, rau en l’esperit participatiu, de trobada, on tothom és benvingut i on el poder és repartit de manera horitzontal, afavorint la comunicació entre tothom. Per últim, el més important és el procés d’aprenentatge, no l’obra final: tothom hi participa de forma activa i les emocions hi tenen un paper principal.
La política municipal, a partir de les experiències desenvolupades, es faria seva la finalitat d’una major cohesió social mitjançant l’educació intercultural, de manera que l’objectiu passaria a ser un assumpte de ciutat, no de barris concrets. Així, ens hi implicaríem totes les cultures residents i tots els barris, compartint la responsabilitat i fent que els projectes que ja treballen per aquest fi deixin de ser únics d’un context determinat i tinguin el recolzament i rèplica que veiem que es mereixen.
Nil Barutel
Convidat en temes de música
Sectorial de Cultura
Esquerra Republicana
cultura@esquerra.cat
Bibliografia:
Ajuntament de Barcelona. (2017). La població estrangera a Barcelona. Barcelona. Extret de: http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/inf/pobest/pobest17/pobest17.pdf Ajuntament de Barcelona. (2010). Pla Barcelona Interculturalitat. Barcelona. Extret de: http://www.bcn.cat/novaciutadania/pdf/ca/dialeg/programes/Pla_BCN_Interculturalitat_ ca.pdf
Ajuntament de Barcelona. (2008). Integració i interculturalitat: anàlisi de les trajectòries migratòries i de la integració subjectiva de la població estrangera extracomunitària a la ciutat de Barcelona. Barcelona. Extret de: http://www.bayt-al- thaqafa.org/mm/Integració_i_Interculturalitat_(d-CAS)[1].pdf
Consorci d’Educació de Barcelona. (2015). L’Escolarització a la ciutat de Barcelona. Barcelona. Extret de: http://www.edubcn.cat/rcs_gene/extra/01_documents_de_referencia/InformeEscolaritzac io1213.pdf
Delors, J. (1996). Los cuatro pilares de la educación. A La educación encierra un tesoro. Informe a la UNESCO de la Comisión Internacional sobre la Educación para el Siglo XXI (pp. 91–103). Madrid: Santillana/UNESCO. Extret de: http://uom.uib.cat/digitalAssets/221/221918_9.pdf