El cànon de la ràdio i la televisió públiques, per què no?
El referèndum del 4 de març passat a Suïssa sobre l’abolició del cànon de la ràdio i la televisió públiques va significar una derrota total dels partidaris de la mesura. La victòria del “sí” hauria representat la fi del servei públic audiovisual a tota la confederació alpina i la SRG SSR, la corporació pública suïssa, hauria hagut de tancar a finals d’aquest any.
Un cop eliminat el cànon, les alternatives al tancament de la radiotelevisió pública només eren dues: o el finançament exclusiu a través d’ingressos publicitaris (insuficient, en un moment de caiguda sostinguda de la inversió publicitària a les televisions) o la privatització, equivalent al tancament. Afortunadament, el 71,6% dels votants van rebutjar l’eliminació del cànon anual, que en aquests moments és de 451 francs suïssos per llar (385,32 euros) i l’any que ve baixarà fins els 365 francs (un franc al dia).
Però més importants que el resultat del referèndum i de l’import del cànon són els motius que han portat els suïssos a rebutjar la proposta. Primer, el suport al servei públic, format tant per la SRG SSR (que s’enduu un 90,6% de la recaptació) com per les ràdios locals i televisions regionals, que també es financen a càrrec del cànon. I en segon lloc, el suport a les llengües de la confederació (alemany, francès, italià i romanx), que, sense el servei públic, quedaria a mercè del sector privat. Per pes demogràfic, només els germanòfons haurien pogut aspirar a una oferta de ràdio i televisió nacional de qualitat.
El cas suís, per més allunyat que sembli, no ho és tant. Una majoria de televisions públiques dels països europeus ja es finança com a Suïssa. Segons el Llibre blanc del CAC, “l’any 2014, la major part del finançament dels serveis públics audiovisuals de la Unió Europea de Radiodifusió procedia del cànon (66,8%)”. Segons Proa, Productors Audiovisuals Federats, 16 de 23 països europeus financen així la televisió pública.
El nostre model, com sabem, està exhaurit. I en canvi, el cànon és la solució en la majoria dels països del nostre entorn. Per què no a Catalunya?
Anna Salicrú
Presidenta de la sectorial de Comunicació Audiovisual
Esquerra Republicana
audiovisual@esquerra.cat
Un cop eliminat el cànon, les alternatives al tancament de la radiotelevisió pública només eren dues: o el finançament exclusiu a través d’ingressos publicitaris (insuficient, en un moment de caiguda sostinguda de la inversió publicitària a les televisions) o la privatització, equivalent al tancament. Afortunadament, el 71,6% dels votants van rebutjar l’eliminació del cànon anual, que en aquests moments és de 451 francs suïssos per llar (385,32 euros) i l’any que ve baixarà fins els 365 francs (un franc al dia).
Però més importants que el resultat del referèndum i de l’import del cànon són els motius que han portat els suïssos a rebutjar la proposta. Primer, el suport al servei públic, format tant per la SRG SSR (que s’enduu un 90,6% de la recaptació) com per les ràdios locals i televisions regionals, que també es financen a càrrec del cànon. I en segon lloc, el suport a les llengües de la confederació (alemany, francès, italià i romanx), que, sense el servei públic, quedaria a mercè del sector privat. Per pes demogràfic, només els germanòfons haurien pogut aspirar a una oferta de ràdio i televisió nacional de qualitat.
El cas suís, per més allunyat que sembli, no ho és tant. Una majoria de televisions públiques dels països europeus ja es finança com a Suïssa. Segons el Llibre blanc del CAC, “l’any 2014, la major part del finançament dels serveis públics audiovisuals de la Unió Europea de Radiodifusió procedia del cànon (66,8%)”. Segons Proa, Productors Audiovisuals Federats, 16 de 23 països europeus financen així la televisió pública.
El nostre model, com sabem, està exhaurit. I en canvi, el cànon és la solució en la majoria dels països del nostre entorn. Per què no a Catalunya?
Anna Salicrú
Presidenta de la sectorial de Comunicació Audiovisual
Esquerra Republicana
audiovisual@esquerra.cat