La ràdio en català i la sobirania de les ones
Quan analitzem la normalització de la llengua, és habitual que s’assenyalin les audiències de la ràdio en català al Principat com un cas d’èxit. Les audiències (que mesura l’EGM, elaborat a Madrid, no ho oblidem) són contundents: les emissores més escoltades a Catalunya segons les darreres dades són RAC1 (971.000 oients) i Catalunya Ràdio (697.000), que registren màxims històrics.
Les dues emissores, amb bona feina, molt de talent i professionalitat, han aconseguit generar, any rere any, nous oients que s’apropen a elles (cridats també per aquest èxit), tot generant una dinàmica positiva que cada vegada va a més.
A més d’això, en els darrers temps l’actualitat política ha contribuït a l’augment de les audiències dels mitjans de comunicació en general i, encara més, dels mitjans en català, però la realitat de la ràdio en català també es fonamenta en la normalitat de les competències de la Generalitat. Ho explica bé Martí Petit al llibre “Comunicació, xarxes i algoritmes”, el premi d’assaig Irla 2017.
Les emissions que s’escolten a Catalunya i a la resta d’Espanya no són les mateixes, perquè les ràdios generalistes que emeten al Principat han d’utilitzar el català com a mínim el 50% del temps d’emissió, d’acord amb la legislació de la Generalitat. És a dir, les lleis miren d’igualar l’oferta des del punt de vista lingüístic i, per tant, la competència es dirimeix en el camp dels continguts.
I la fórmula ha funcionat. L’oferta en català ha estat a l’altura del repte i la llengua catalana n’ha resultat beneficiada. Perquè no hi ha miracles: mentre la Generalitat de Catalunya pot regular i dissenyar el mapa radiofònic en el seu àmbit, i ho fa, això no passa en el cas del mapa televisiu: l’Estat té la competència exclusiva en matèria de telecomunicacions i en fa ús sense la més mínima concessió. Les retallades al projecte d’Estatut de 2006 i la llei espanyola de la comunicació audiovisual de 2010 van acabar de rematar-ho. També cal, doncs, una clara sobirania sobre l’espectre radioelèctric.
Anna Salicrú
Presidenta de la sectorial de Comunicació Audiovisual
Esquerra Republicana
audiovisual@esquerra.cat
Les dues emissores, amb bona feina, molt de talent i professionalitat, han aconseguit generar, any rere any, nous oients que s’apropen a elles (cridats també per aquest èxit), tot generant una dinàmica positiva que cada vegada va a més.
A més d’això, en els darrers temps l’actualitat política ha contribuït a l’augment de les audiències dels mitjans de comunicació en general i, encara més, dels mitjans en català, però la realitat de la ràdio en català també es fonamenta en la normalitat de les competències de la Generalitat. Ho explica bé Martí Petit al llibre “Comunicació, xarxes i algoritmes”, el premi d’assaig Irla 2017.
Les emissions que s’escolten a Catalunya i a la resta d’Espanya no són les mateixes, perquè les ràdios generalistes que emeten al Principat han d’utilitzar el català com a mínim el 50% del temps d’emissió, d’acord amb la legislació de la Generalitat. És a dir, les lleis miren d’igualar l’oferta des del punt de vista lingüístic i, per tant, la competència es dirimeix en el camp dels continguts.
I la fórmula ha funcionat. L’oferta en català ha estat a l’altura del repte i la llengua catalana n’ha resultat beneficiada. Perquè no hi ha miracles: mentre la Generalitat de Catalunya pot regular i dissenyar el mapa radiofònic en el seu àmbit, i ho fa, això no passa en el cas del mapa televisiu: l’Estat té la competència exclusiva en matèria de telecomunicacions i en fa ús sense la més mínima concessió. Les retallades al projecte d’Estatut de 2006 i la llei espanyola de la comunicació audiovisual de 2010 van acabar de rematar-ho. També cal, doncs, una clara sobirania sobre l’espectre radioelèctric.
Anna Salicrú
Presidenta de la sectorial de Comunicació Audiovisual
Esquerra Republicana
audiovisual@esquerra.cat