La pedra seca, patrimoni immaterial de la humanitat
Una mirada sobre aquest patrimoni als Països Catalans
El passat 28 de novembre la tècnica constructiva de la pedra seca fou incorporada a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, de la Unesco, en virtut d’una candidatura conjunta presentada per vuit estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa— encapçalada per Xipre.
La pedra seca (o pedra en sec) és present arreu dels Països Catalans, amb molt poques excepcions territorials. Es tracta d’una tècnica ancestral, documentada ja en construccions de Mesopotàmia de fa 6.000 anys, que al nostre país va tenir el seu moment d’auge entre els segles XVIII i XIX, quan milers de camperols van posar en conreu milers d’hectàrees ermes fins llavors. Aprofitaven el despedregament dels camps per aixecar barraques i construir marges, aljubs, basses i tota mena d’infraestructures per a l’explotació agropecuària dels entorns rurals. Fa uns trenta o quaranta anys, quan l’abandonament del camp ja feia temps que havia començat, algunes persones van començar a posar en valor aquestes construccions antany utilitàries, i que llavors començaven a ser percebudes com a part del nostre patrimoni cultural. En la pedra seca confluïen una sèrie de valors que valia la pena reivindicar: l’enginy humà i la bellesa estètica, però també la sostenibilitat a llarg termini i l’apoderament de les classes populars, que amb les seves pròpies mans i sense necessitat d’acumular capital s’havien pogut llaurar un futur que fins llavors els havia estat negat.
El desvetllament de la consciència patrimonial vinculada a la pedra seca al nostre país va cristal·litzar el 2004 amb la Declaració de Torroella de Montgrí, en el marc de la IIa Trobada de preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. En aquell document es van vessar una sèrie de consideracions, i es reclamava, entre altres qüestions, l’impuls de mesures que fessin possible el desenvolupament d’un mercat de treball lligat als oficis i treballs relacionats amb aquesta tècnica. Catorze anys després, la situació de la pedra seca al nostre país presenta llums i espais d’ombra, força variables segons els territoris.
A les Balears i Pitiüses s’han fet esforços notables per posar-la en valor. Ja el 1986 el Consell de Mallorca va crear l’Escola de Margers, de la qual n’han sortit diverses promocions d’experts en l’ofici, alguns dels quals ara estan en nòmina del propi Consell. Des d’aquesta escola s’han promogut publicacions de referència sobre l’ofici a Mallorca, que han servit de referència posteriorment per a d’altres de similars d’arreu del territori. En la declaració de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial, a més, la presència i la reivindicació de la pedra seca hi va tenir un pes fonamental. Les altres illes, d’altra banda, presenten paisatges emblemàtics que també són objecte de reivindicació, com ara el conjunt de Punta Nati (Menorca).
La Generalitat Valenciana va declarar el 2016 la tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec “bé de rellevància local i immaterial” una declaració que, malgrat el seu nom, afecta tot el territori del País Valencià, i que tenia com a precedent exemplar la protecció dels centenars de construccions de tot tipus presents a Vilafranca i la creació d’un museu sobre la temàtica en aquesta població de l’Alt Maestrat.
A Catalunya destaquen la munió d’associacions de caràcter local dedicades a la posada en valor de la pedra seca, així com la Wikipedra, un inventari que va creixent de forma col·laborativa i que compta ja amb més de 18.000 construccions inventariades (principalment barraques) de tot el principat –inclosa la Catalunya Nord-. Gairebé totes les associacions culturals dedicades a la defensa de la pedra seca es troben aglutinades sota l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, la principal promotora de les trobades que sobre la temàtica se celebren en diferents punts dels Països Catalans cada dos anys. La Generalitat, per la seva banda, ha declarat bé cultural d’interès nacional en la categoria de zona d’interès etnològic diversos conjunts amb una presència important de la pedra seca, entre els que destaquen cinc barraques de Mont-roig del Camp i tretze grups de tines de les Valls del Montcau.
Ara, els reptes de futur són diversos: des d’una major sensibilització per aquest patrimoni –tant el material com l’immaterial- entre la ciutadania, fins a l’adopció de mesures concretes que ajudin a preservar-lo. Catalunya, per exemple, no té a hores d’ara ni tan sols una llei sobre patrimoni immaterial o –el que seria ideal– un apartat sobre aquest patrimoni dins d’una llei general actualitzada sobre patrimoni cultural. Manca també una visió global sobre tot allò que té a veure amb la pedra seca, des d’una caracterització tipològica per territoris, fins a un cens fiable de margeners o pedrasecaires. En qualsevol cas, Esquerra Republicana ha de vetllar per posar en valor tot aquest patrimoni que fa part de la gran família de l’arquitectura popular, per tots els valors que li són inherents, en especial pel que té de reivindicació de l’acció anònima dels grups populars al llarg dels segles.
Roger Costa Solé
tècnic de patrimoni etnològic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya
El passat 28 de novembre la tècnica constructiva de la pedra seca fou incorporada a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, de la Unesco, en virtut d’una candidatura conjunta presentada per vuit estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa— encapçalada per Xipre.
La pedra seca (o pedra en sec) és present arreu dels Països Catalans, amb molt poques excepcions territorials. Es tracta d’una tècnica ancestral, documentada ja en construccions de Mesopotàmia de fa 6.000 anys, que al nostre país va tenir el seu moment d’auge entre els segles XVIII i XIX, quan milers de camperols van posar en conreu milers d’hectàrees ermes fins llavors. Aprofitaven el despedregament dels camps per aixecar barraques i construir marges, aljubs, basses i tota mena d’infraestructures per a l’explotació agropecuària dels entorns rurals. Fa uns trenta o quaranta anys, quan l’abandonament del camp ja feia temps que havia començat, algunes persones van començar a posar en valor aquestes construccions antany utilitàries, i que llavors començaven a ser percebudes com a part del nostre patrimoni cultural. En la pedra seca confluïen una sèrie de valors que valia la pena reivindicar: l’enginy humà i la bellesa estètica, però també la sostenibilitat a llarg termini i l’apoderament de les classes populars, que amb les seves pròpies mans i sense necessitat d’acumular capital s’havien pogut llaurar un futur que fins llavors els havia estat negat.
El desvetllament de la consciència patrimonial vinculada a la pedra seca al nostre país va cristal·litzar el 2004 amb la Declaració de Torroella de Montgrí, en el marc de la IIa Trobada de preservació del patrimoni de la pedra seca als Països Catalans. En aquell document es van vessar una sèrie de consideracions, i es reclamava, entre altres qüestions, l’impuls de mesures que fessin possible el desenvolupament d’un mercat de treball lligat als oficis i treballs relacionats amb aquesta tècnica. Catorze anys després, la situació de la pedra seca al nostre país presenta llums i espais d’ombra, força variables segons els territoris.
A les Balears i Pitiüses s’han fet esforços notables per posar-la en valor. Ja el 1986 el Consell de Mallorca va crear l’Escola de Margers, de la qual n’han sortit diverses promocions d’experts en l’ofici, alguns dels quals ara estan en nòmina del propi Consell. Des d’aquesta escola s’han promogut publicacions de referència sobre l’ofici a Mallorca, que han servit de referència posteriorment per a d’altres de similars d’arreu del territori. En la declaració de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial, a més, la presència i la reivindicació de la pedra seca hi va tenir un pes fonamental. Les altres illes, d’altra banda, presenten paisatges emblemàtics que també són objecte de reivindicació, com ara el conjunt de Punta Nati (Menorca).
La Generalitat Valenciana va declarar el 2016 la tècnica constructiva tradicional de la pedra en sec “bé de rellevància local i immaterial” una declaració que, malgrat el seu nom, afecta tot el territori del País Valencià, i que tenia com a precedent exemplar la protecció dels centenars de construccions de tot tipus presents a Vilafranca i la creació d’un museu sobre la temàtica en aquesta població de l’Alt Maestrat.
A Catalunya destaquen la munió d’associacions de caràcter local dedicades a la posada en valor de la pedra seca, així com la Wikipedra, un inventari que va creixent de forma col·laborativa i que compta ja amb més de 18.000 construccions inventariades (principalment barraques) de tot el principat –inclosa la Catalunya Nord-. Gairebé totes les associacions culturals dedicades a la defensa de la pedra seca es troben aglutinades sota l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, la principal promotora de les trobades que sobre la temàtica se celebren en diferents punts dels Països Catalans cada dos anys. La Generalitat, per la seva banda, ha declarat bé cultural d’interès nacional en la categoria de zona d’interès etnològic diversos conjunts amb una presència important de la pedra seca, entre els que destaquen cinc barraques de Mont-roig del Camp i tretze grups de tines de les Valls del Montcau.
Ara, els reptes de futur són diversos: des d’una major sensibilització per aquest patrimoni –tant el material com l’immaterial- entre la ciutadania, fins a l’adopció de mesures concretes que ajudin a preservar-lo. Catalunya, per exemple, no té a hores d’ara ni tan sols una llei sobre patrimoni immaterial o –el que seria ideal– un apartat sobre aquest patrimoni dins d’una llei general actualitzada sobre patrimoni cultural. Manca també una visió global sobre tot allò que té a veure amb la pedra seca, des d’una caracterització tipològica per territoris, fins a un cens fiable de margeners o pedrasecaires. En qualsevol cas, Esquerra Republicana ha de vetllar per posar en valor tot aquest patrimoni que fa part de la gran família de l’arquitectura popular, per tots els valors que li són inherents, en especial pel que té de reivindicació de l’acció anònima dels grups populars al llarg dels segles.
Roger Costa Solé
tècnic de patrimoni etnològic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya