Memòria

Una política de memòria històrica a l’espai públic

Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira
En el camp de la memòria històrica les polítiques a l’espai públic tenen dos grans vessants, que podem qualificar de neteja i d’exposició.

La primera sembla clara, però està plena de matisos; si bé podríem dir que hi ha un consens general al nostre país sobre la retirada de la simbologia lligada directament al franquisme, en d’altres casos, com pot ser la presència de figures de la monarquia borbònica, esdevé més problemàtica. Carrers de Carles III, pavelló d’Alfons XIII, plaça Maria Cristina... per no parlar de les variades maneres que la ciutat ha dedicat un carrer al General Espartero, amb diverses i volgudament confuses terminologies, fins arribar a l’actual carrer del Duc. Com a norma general, tots aquells topònims vinculats a persones que van col·laborar en la persecució del país, físicament o cultural, políticament o militar, no poden tenir un espai al nomenclàtor de les nostres ciutats, viles i pobles. I dur aquesta tasca endavant ha de superar els límits temporals de la denominada memòria històrica, 1930-1980, per tal de no haver de sofrir un doble greuge; el patit en el seu moment, i el causat per la permanència de la figura causant del greuge en el nostra quotidianitat.

Però encara més important, en vista a les properes eleccions municipals, serà determinar la política expositiva. Entenc com a tal aquella política de recuperació dels espais de memòria col·lectiva i de la dignificació i homenatge a tots aquells que van lluitar, patir i pagar amb la vida, la presó i/o l’exili, la defensa de la llibertat, del país i dels nostres valors com a poble, i especialment com a poble republicà.

Entenc que hem de treballar amb tres conceptes clau: simbolisme, rigor històric i visualització.

Un espai de memòria, o un personatge, valen en si mateixos, però, socialment, allò que més ens acosta a l’espai o al personatge rau en el símbol amb el qual ha quedat revestit amb el temps en l’imaginari col·lectiu. Macià és l’estendard de la llibertat nacional, Companys el president màrtir i Aiguader el metge dels desafavorits, així com Cardona és la darrera resistència als Borbons, o l’Ebre la frontera que varen defensar amb el cos i la sang per salvaguardar Catalunya, la República i la llibertat. Aquest simbolisme, en bona mesura, ha de prescindir de certs trets humans individuals, per a esdevenir imatge que aplega generacions, en el nostre cas aquella generació dels anys trenta que va veure truncats la lluita i el somni de tota una vida per la força de les armes i sota el peu de la barbàrie.

Aquest exclusió de la individualitat no pot significar, en cap cas, la renúncia al rigor històric. Podria semblar, altrament, que es falseja o s’amaga part de la nostra història com si ens n’avergonyíssim. La nostra ha estat una història, malgrat els obscurs, que ens permet reivindicar-la amb orgull. Pretendre anar més enllà del que realment ha estat, per fer-la més èpica, treu solidesa al relat. No cal parlar de 10.000 afusellats pel franquisme. Amb el 3.353 ja en tenim prou, i un de sol, ja hauria estat un excés.

Finalment, hem de donar visibilitat a aquests espais de memòria i a la reivindicació de les nostres figures, individuals o col·lectives. No val tenir una plaça del moviment obrer allà per on no passa ningú, només per cobrir l’expedient. No se val a dir que hi ha un monument a Companys, que s’ha de cercar, envoltat de vegetació, mentre en Cambó, financer del bàndol franquista, llueix impúdicament a la vista de tothom. No val posar una placa en la casa de Companys a Barcelona als darrers dies de la República, quan la memòria col·lectiva el lliga indestriablement amb el Palau de la Generalitat i la plaça Sant Jaume.

Aquestes notes estan fetes prenent com a referència Barcelona, però en bona mesura, canviant els exemples, es podrien traslladar a la resta del territori. Amb aquests tres conceptes clars, simbolisme, rigor històric i visualització, el nostre espai públic pot esdevenir, amb pressupostos modestos, un aula de recreació, reivindicació i enorgulliment de la pròpia història.


Manuel Pérez Nespereira
Sectorial de Memòria i Reparació
Esquerra Republicana
memoria@esquerra.cat