Aquest mes de juliol s’ha publicat, una vegada més (i ja en van quatre amb l’actual sistema), les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població, també coneguda amb l’acrònim EULP. L'objectiu principal d’aquest treball és saber la identificació lingüística i els usos del català i altres llengües en els espais de relació personal de la població de més de 15 anys de Catalunya i també conèixer-ne les opinions i les actituds lingüístiques.

Es tracta d’una activitat estadística del Govern, duta a terme amb una evident ambició, i que s’actualitza cada 5 anys. Les dades que conté són múltiples, molt variades i amb molts possibles creuaments, de manera que analitzant-les hom pot fer mil i una interpretacions de la nostra realitat lingüística amb una base científica d’una certa entitat. I, per tant, des de l’àmbit que ens pertoca, celebrem que aquest projecte tingui continuïtat i constància en el temps, perquè l’eina, potser no és l’òptima, però és molt útil.

Sobre les interpretacions de les dades, n’hi ha per tots els gustos. Crec que l’anàlisi que en va fer TV3, malgrat no sigui gaire profunda, estava feta amb rigor i realisme periodístic. No és l’única; n’hi ha més, i més que n’hi haurà. Ja se sap que a un conjunt de dades adequadament torturades se li pot fer arribar a dir el que es vulgui. Però més enllà de les múltiples lectures i interpretacions que cadascú en vulgui fer legítimament, sí que n’hi ha una d’indiscutible: la població catalanoparlant de Catalunya representa un terç del total i a l’àmbit metropolità, una quarta part. I aquesta xifra, amb els anys, dècima amunt o avall, no es mou.

L’enquesta certifica una vegada més, per tant, que el català és una llengua que està molt lluny d’estar normalitzada en el territori que li és propi. I cal repetir, doncs, una vegada més, que aquesta anormalitat és un problema per al futur de l’idioma. Ara mateix, el català en cap cas és la llengua majoritària, ni la llengua habitual, ni la llengua preferent, ni la llengua comuna, ni la llengua de cohesió, ni cap dels adjectius que se li atribueixen habitualment. Si ens ho mirem amb les ulleres de veure-hi bonic, com a molt és la llengua simpàtica.

El primer pas per solucionar un problema social és partir d’un bon diagnòstic compartit. I en aquest sentit, l’enquesta és una bona eina per a poder-hi arribar. Però cal que, com a país, ens posem d’acord ben aviat amb aquest diagnòstic, i que els agents implicats es posin a treballar aviat en solucions, perquè comencen a ser urgents. En alguns àmbits, dramàticament urgents, tal com ens ha recordat recentment la Plataforma per la llengua. Deia Sant Mateu que qui tingui orelles que escolti. Doncs això.

Oriol Torras

President de la comissió sectorial de Política Lingüística

Esquerra Republicana