Cultura

La cultura a Barcelona. El mite de Sísif

Manuel Pérez Nespereira
Manuel Pérez Nespereira

El pacte de Barcelona, escenificat dissabte 15 de juny de 2019, al Saló de Cent de Barcelona, fa retornar Barcelona a una situació de la que no ha sortit en els darrers 30 anys, però el pecat, com no pot ser altrament, havia romàs hivernat al llarg del darrer mandat.

Per tal de no fer una exposició massa feixuga, i sense entrar al detall de tots i cadascun dels elements que donen lloc a aquesta situació preocupant, em centraré en el que seria la gestió de la cultura a la nostra ciutat.

Quan des d’ERC proposaven un canvi copernicà, implicaven en la governança de la cultura els tres elements cabdals de les polítiques culturals, l’ens director, la gestió dels equipaments i les condicions de contractació.

En primer lloc, calia reformular la funció de l’ICUB. En aquest moment, aquest organisme “dicta” les polítiques culturals de la ciutat, manejant més del 90% del pressupost de cultura de l’Ajuntament. I diem dicta, en el sentit literal de la paraula. Enteníem i entenem, que el Consell de Cultura de Barcelona ha d’actuar de fiscalitzador i co-partícip en l’elaboració de les polítiques de cultura a la nostra ciutat, contrabalançar el monopoli de l’ICUB i generar unes polítiques més democràtiques on tots els sectors implicats puhguin fer sentir la seva veu, de forma efectiva.

En segon lloc, els pressupostos que l'ICUB i l’Ajuntament dediquen a pagar la gestió cultural, mitjançant convenis de gestió dels diversos equipaments de la ciutat, queden monopolitzats en un 70% per només quatre empreses, i sense que hàgim volgut entrar en el detall i les relacions entre aquestes, que potser faria encara menor el nombre de beneficiats. Aquesta situació, que afecta museus, centres culturals i centres cívics, ha de ser transmutada. Les externalitzacions de serveis públics, així com la cessió de la gestió dels centres cívics a mans privades, només ha de ser una darrera opció, mai, com fins ara, l’opció d’ofici.

Finalment, els contractes signats per l’Ajuntament, en especial al camp de la cultura, no poden tenir com a element prevalent en fer les valoracions el preu. Aquesta opció implica que en el camp dels equipaments culturals els treballadors estiguin en una situació de precarietat i pobresa assalariada. Només un exemple. Si la contractació mitjançat una empresa d’un treballador per assegurar els accessos té un preu de licitació de 6 euros/hora, quan paga l’empresa al treballador? Cal actuar en dos sentits: en primer lloc, presentar uns pressupostos més “generosos”, que contempli la proposició presentada per ERC i aprovada, de no contractar amb empreses que paguin per sota dels 1.000 euros al mes als seus treballadors; en segon lloc, valorar els el preu com una variant no definitiva, i acompanyar-lo d’altres amb el mateix o més pes, com pot ser la qualitat en la prestació del servei, les condicions laborals dels treballadors, les propostes complementàries de prestació de serveis...

Aquests quatre propers anys, si el seny no ho remeia, tornarem a les trinxeres en defensa de la cultura.

 

Manuel Pérez Nespereira

Comissió sectorial de Cultura

Esquerra Republicana