El 27 de maig de 2010 al Parlament de Catalunya es va aprovar un document molt important per a la comunitat sorda i els usuaris de la llengua de signes catalana: la llei de la LSC. Va ser un dia molt emocionant. L’elaboració d’aquest document no va ser el resultat d’un procés ràpid i sense entrebancs, sinó que durant molt de temps els experts de la comunitat Sorda hi van treballar amb la col·laboració d’altres entitats, com ara la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA), fins que el document es va estar llest i va ser efectiu. El resultat és una llei d’una gran qualitat.

Ara ja fa nous anys que es va aprovar, però cal avançar en moltes qüestions. Som conscients que vivim en una societat que ha progressat en relació amb el respecte cap a la diversitat, les diferents identitats i cultures. També, ha millorat pel que fa a la consciència sobre el valor de llengües amenaçades i la necessitat de tenir-ne cura. Això és cert. Ara bé: aquesta realitat no s’ajusta a la situació actual de l’LSC.

L’LSC és la llengua natural de les persones sordes, una llengua molt valuosa que no té límits expressius, de la mateixa manera que cap llengua en té, sigui de modalitat parlada o signada. L’LSC és com qualsevol altra llengua. Tanmateix, sembla que quan neix un infant sord, els professionals de la salut —com qui extirpa uns budells— duen a terme un procés d’extirpació del seu llenguatge natural. Hem de pensar que, des del naixement, el llenguatge de l’infant sord ja està preparat, de manera natural, per adaptar-se a les seves característiques i per funcionar perfectament. La societat, en canvi, intenta privar-los que es desenvolupi correctament. Això succeeix perquè l’audisme està molt arrelat a la societat, és a dir, es considera que poder sentir-hi és de vital importància per l’ésser humà i que, per tant, cal treballar com sigui per aconseguir-ho. Aquesta situació tan greu és fruit de la desinformació; és com si no hi hagués consciència del valor lingüístic que té la llengua de signes. No és únicament la llengua que dona identitat a la comunitat signant, sinó que, a més, té un caràcter inclusiu i la societat no ho aprofita. L’LSC és oberta a tothom.

La situació dels infants Sords a l’escola és alarmant, atès que estan retallant l’LSC de les aules. Estan negant als alumnes la possibilitat d’expressar-se de manera natural i espontània a través de la seva llengua. Això és molt greu, perquè tenim una llei que regula aquests casos i no s’està complint. Així, la situació en l’àmbit educatiu dels infants Sords és molt problemàtica i no ens donen facilitats per normalitzar-la; només fem que trobar-nos amb barreres. L’alumnat Sord té dret a aprendre i adquirir la seva llengua natural i, així, progressar en la seva educació. Els professionals responsables, però, només fan que posar el fre de mà. Sembla que el desconeixement social sobre aquest tema i la falta d’experiència a favor d’aquest model educatiu no ajuda l’administració pública a apostar-hi fort. Tot i això, cal destacar que l’LSC segueix viva i evolucionant gràcies a les accions de la comunitat Sorda, que segueix lluitant i esforçant-se dia a dia, així com a la col·laboració de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat, que treballa fort dins de les seves possibilitats i amb les partides pressupostàries de què disposa. Això s’ha de valorar.

Si ens mirem de prop els articles de la llei de l’LSC, veurem que es reconeixen els drets de les persones Sordes usuàries de l’LSC i, per extensió, es promou la formació en aquesta llengua, així com la seva difusió i sensibilització a la societat. No obstant això, aquestes idees no s’acaben de posar en pràctica.

Si donem un cop d’ull a l’estructura i l’organització del govern, veurem que hi falta una unitat, departament o equip clarament estructurat que s’encarregui específicament de l’LSC. Sí que és cert que hi ha persones que en són responsables, però treballen dins d’equips reduïts. La situació és molt difusa i no hi ha cap pla o projecte sòlid en particular de manera permanent. Sempre hem d’estar amb l’ai el cor per veure si les idees o projectes que proposem agradaran i s’aprovaran, quan en realitat hi hauria d’haver un equip de treball gran que comptés amb un pressupost fix per funcionar i progressar. Seria necessari, per exemple, una unitat de treball que se centrés en la normalització lingüística de l’LSC, així com en la difusió del lèxic i la gramàtica de la nostra llengua. D’aquesta manera, s’estandarditzaria, esdevindria més forta i es regularitzaria la seva situació. Aquesta seria una molt bona manera de funcionar, però actualment depenem de subvencions per a projectes concrets, la qual cosa fa que ens trobem en un neguit constant i que dubtem de si s’aprovarà una iniciativa o no. Aquestes no són condicions favorables per treballar per l’LSC.

La situació que acabo d'exposar no descriu la situació de les altres llengües que es parlen a Catalunya. A mi em sembla que l'LSC es troba aïllada, en un racó i que se li dona un interès escàs, perquè no es coneix prou i això crea desconfiança i sembla que és difícil que vulguin tenir-la en compte. Diuen que cal tenir paciència i que amb el temps, a poc a poc, això canviarà, però ja fa nou anys de la llei de l'LSC, i des de molt abans els usuaris d'aquesta llengua ja estaven lluitant pel seu reconeixement. Vam pensar que amb la llei el procés s'acceleraria, però això no ha estat així i encara hi ha molta feina a fer: ens hem de posar al dia perquè l’LSC no sigui l’última de la fila.

Cal recordar, repeteixo, la urgència dels canvis que necessita el sistema educatiu dels infants Sords, atès que l’LSC s’ha deixat de costat davant l’oralisme, i està en una situació de desavantatge. També, cal tenir accés en LSC als mitjans de comunicació com la televisió, on les hores en què apareix l'intèrpret són insuficients. I aquí és important pensar que no ens referim a l'accés als continguts amb subtítols, sinó a la l’LSC. També caldria que hi hagués programació en LSC com a llengua vehicular, sense intèrpret, per així poder difondre, visibilitzar, crear consciència i naturalitzar la llengua de signes. Aquesta mesura en particular seria un dels sistemes per tenir cura de la llengua i procurar la seva evolució. He enumerat alguns exemples, però calen més mesures d'aquest tipus per avançar i millorar. Està clar, però, que no només es tracta de demanar, sinó que la comunitat Sorda també hem de continuar treballant.

El passat dia 3 de juny va una jornada de celebració molt especial, com cada any, perquè va ser el Dia de l’LSC. Aquest dia és una magnífica oportunitat per recordar a les entitats públiques la importància de la nostra llengua. Hem de tenir present que són moltes les qüestions que des del govern s'afronten i, per tant, podem entendre que hi ha lluites, com la nostra, que queden en un segon pla. Per això, el Dia de l'LSC és un molt bon moment per reclamar els nostres drets i fer-ho a través de diverses activitats de difusió que preparem al llarg de l'any. Però no es tracta només d’una celebració, sinó que també és el moment per avaluar i veure com avança la nostra situació. Espero que l'any que ve, i fins i tot d'aquí a deu anys vista, aquesta jornada sigui encara més participativa i coneguda.

Tanmateix, també he de compartir una situació que va ocórrer recentment, tot i que primer cal contextualitzar-la. Com sabeu, l’última setmana de setembre se celebra el Dia Internacional de les Persones Sordes, celebració que coincideix amb el dia 23 de setembre, el Dia Internacional de les Llengües de Signes. Se celebra en aquesta data en particular en commemoració del Primer Congrés Mundial de la WFD (World Federation of the Deaf, Federació Mundial de les Persones Sordes), que es va celebrar per primera vegada a Roma. En aquest esdeveniment, la WFD van anar a demanar a l’ONU que s’acordés i es fixés el dia 23 de setembre com el Dia Internacional de les Llengües de Signes, i així va ser. El Dia Internacional de les Persones Sordes, en canvi, pot variar en funció de l’any i del país, però sempre és a finals de setembre, especialment l’últim cap de setmana. A Catalunya el dia de celebració més important és sempre l’últim dissabte del més. Aquesta celebració ha anat avançant al llarg dels anys i, al final, hem acabat tenint tota una setmana on es duen a terme diverses activitats i reivindicacions. Així, tenim dues celebracions molt importants, el Dia Internacional de les Llengües de Signes —el dia 23 de setembre— i el Dia internacional de les Persones Sordes, l’última setmana de setembre.

Doncs bé, durant tots aquests dies de celebracions i activitats, sempre hi ha molt moviment a les xarxes socials, especialment a Twitter, on es comparteix i difon molta informació, així com felicitacions a les persones Sordes. És en aquesta xarxa social on vaig veure un tuit del Departament de Salut que em va deixar ben parat. El dia 26 de Setembre, en commemoració amb el Dia Internacional de les Persones Sordes i juntament amb felicitacions, van penjar i compartir el seu programa sobre com evitar la pèrdua d’audició.

El seu missatge es relaciona directament amb l’extirpació del nostre llenguatge natural que comentava anteriorment i, a continuació, explico per què. La informació mèdica que reben els pares i mares oients amb infants sords no promou la llengua de signes, sinó l’adquisició d’una llengua que els resulta forçada. Així, se centren en l’oralisme, els implants coclears o els audiòfons i no se li dona tanta importància a la seva llengua natural, la llengua de signes. Aquest procediment és l’habitual. Quan nosaltres, la comunitat Sorda signant, vam llegir aquest tuit ens vam quedar desconcertats. Era com llegir una oferta sobre com evitar ser Sord. Parlaven de la detecció precoç de la hipoacúsia, la qual cosa comporta, com he exposat, que la identitat Sorda no es desenvolupi.

El Dia Internacional de les Persones Sordes, es celebra, precisament, per reclamar i fer visible la nostra identitat com a comunitat signant, aquí i arreu del món i, per això, és un acte tan remarcat i festiu. Sempre reivindiquem que volem més qualitat de vida, igualtat d’oportunitats, integrar-nos millor a la societat, que es reconegui la llengua de signes i la figura de l’intèrpret, que és important perquè la comunitat Sorda tinguem accés a la informació, entre altres qüestions. I, per sorpresa nostra, ens trobem que publiquen una proposta per prevenir la nostra identitat com a signants. Es tracta d’un missatge amb una filosofia totalment oposada a la nostra celebració.

Heu vist mai que la comunitat Sorda signant, usuària de la llengua de signes, protestem o exigim que tenim dret a sentir-hi? Heu vist mai que demanem, si us plau, que volem poder escoltar? No, això no ho hem fet mai. Potser podríem trobar algun cas molt aïllat, però nosaltres no lluitem per poder sentir-hi, això no és el que volem visibilitzar. Reitero que nosaltres volem millorar la nostra qualitat de vida, igualtat d’oportunitats, que es reconegui la nostra llengua i que s’eliminin les barreres de comunicació. És cert que també demanem ajudes tècniques, però no en relació amb audiòfons o implants coclears, sinó per poder tenir, per exemple, senyals lluminosos al rellotge o al telèfon fix, entre altres mecanismes adaptats. Però mai no hem reclamat massivament poder tenir accés a audiòfons. I això és així perquè tenim la nostra pròpia identitat, la identitat Sorda, i no ens cal poder sentir-hi. La seva publicació va ser desencertada i totalment contradictòria als nostres interessos.

Com comentava a l’inici, el Parlament va aprovar la llei de l’LSC i el govern l’hauria d’haver posat en marxa. Per consegüent, els diferents departaments n’haurien d’estar informats i, així, tenir consciència sobre la llei en qüestió, la comunitat Sorda i els nostres interessos. La resposta del Departament de Salut, però, no va anar per aquest camí. No se’n van adonar, no van saber-ho veure i, per a nosaltres, el resultat d’aquest automatisme va ser ofensiu. El Departament de Salut no ha de treballar per eliminar la nostra identitat ni per extirpar el nostre llenguatge natural. S’han d’encarregar d’oferir tota la informació a les persones sordes i que siguin elles —o els seus pares i mares— qui decideixin com afrontar-ho. Actualment, això no funciona així i la informació relacionada amb la llengua de signes i la nostra identitat no es comparteix amb les famílies; només s’ofereixen opcions des d’un punt de vista audista i enfocades en l’oralització. Aquesta situació s’ha de compartir, difondre i conèixer. Amb tot, cal seguir treballant amb l’objectiu que tant les entitats públiques com la societat ens escoltin i, així, normalitzar la llengua de signes perquè cada vegada sigui una llengua menys estranya de veure i més coneguda per a tothom.

Santi Frigola i Segimón

@santifrigola

llengua@esquerra.cat

Traduït per Berta Moya Avilés