Memòria

La repressió franquista contra les dones

Judith Hidalgo
Judith Hidalgo

El 25 de novembre de 1960 les germanes Mirabal varen ser brutalment assassinades mentre anaven a visitar els seus marits a la presó. Tant elles com els seus companys eren opositores al règim del General Trujillo, a la República Dominicana. Anys després, a proposta de la mateixa República Dominicana, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava aquest dia com el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones.

Quan parlem de la violència contra les dones parlem d’una xacra que es presenta en diferents formes (física, psicològica, sexual, econòmica, social, de salut, etc) i que s’ha anat donant al llarg de tota la nostra existència, fruit d’una societat patriarcal en la que el paper de les dones sempre ha estat, si no ignorat, amb una mica de sort relegat a un segon pla.

Les dates han volgut que els dies 22 i 23 de novembre es trobés entre nosaltres la Pura Sánchez, filòloga, historiadora i investigadora, qui ens ha parlat de la repressió, en les seves diferents formes, que varen patir les dones durant el franquisme. Repressió que es va traduir en una violència, sota diverses formes, més o menys explícites, i de forma més o menys directa, contra les dones i les que varen expressar-se en dos moments diferents.

En el primer acte, “Dones nàufragues. Dones al tardofranquisme”, organitzat pel Memorial Democràtic i amb la col·laboració de la Fundació Irla, ens expliquen una repressió amb un caràcter menys explícit i altament intensiu i extensiu, amb un discurs totalment dirigit a adoctrinar respecte el paper de la dona per part del règim.

Dissabte, el tema de la conferència era “La repressió de les dones a Andalusia al primer franquisme: 1936-1949”, organitzada pel Casal de Nou Barris conjuntament amb la sectorial de Memòria. Aquí es va parlar de la violència patida de forma més directa, dirigida a un col·lectiu femení concret i molt més explícita.

Quan parlem de la repressió franquista contra les dones, parlem doncs d’una repressió amb unes característiques concretes que la fan diferent a la repressió que varen patir els homes, una repressió sexuada. Si bé aquests varen patir en la seva majoria tortures i execucions, en el cas de les dones - les execucions varen ser molt poques - es podria dir que en el seu cas, varen patir doblement, en tant que moltes varen sofrir la pèrdua del familiar executat i per altra banda, varen ser humiliades, vexades i aïllades socialment i econòmicament.

Així, ens trobem que en un primer moment, durant i un cop acabada la Guerra Civil, es podria dir que aquesta repressió era molt més violenta i explícita, centrada en les dones amb ideologia republicana o aquelles dones que tenien alguna vinculació directa amb homes republicans (esposes, companyes, mares, filles..). En aquest cas se les humiliava públicament i d’alguna manera s’anava creant un discurs que les “dimonitzava”, aconseguint-se així el rebuig per part de la societat.

La segona forma de repressió es va començar a donar a finals dels anys 50, vinculat a un canvi en les condicions socioeconòmiques del règim, sent un missatge molt més subliminal però no menor, ja que el discurs s’anava repetint constantment (via església, ràdio, escola, revistes, etc) de manera que els conceptes del que havia de ser una dona com cal anés calant entre la gent i a la societat.

A aquesta violència cal sumar-hi una d’afegida i constant: el fet que tot el relat sobre la Guerra Civil i el franquisme s’hagi fet per i sota la perspectiva dels homes, ha implicat que les dones romanguessin, un cop més, relegades de la Història, sense que se’ls reconegui ni el seu paper com a protagonistes ni com a víctimes directes i indirectes del conflicte. I finalment, el silenci. No hi ha documents que descriguin aquests fets, els quals només es coneixen a través de l’ oralitat, és a dir, la informació que tenim és la que ens expliquen les afectades o testimonis dels fets, i és a partir d’aquests testimonis orals que s’ha anant construint i vertebrant, no amb certes mancances, els fets que es varen succeir. Com si el patiment de totes aquestes dones no tingués cap tipus de valor, com si fos un patiment de segona categoria. Aquest patiment, aquesta violència generada sobre les dones, en no estar documentat, és com si no existís, resta silenciat i per tant, es perd. Recuperar-lo esdevé una tasca encara molt difícil i més si tenim en compte que moltes d’aquestes dones ja han mort i per tant la informació ja no ens arriba en primera persona.

Xerrades com les de la Pura Sánchez, documentals com ara “Milicianes” (Gonzalo Berger, Tània Balló i Jaume Miró) i altres investigacions que tot just ara comencen a sortir a la llum estan significant un gran pas vers l’estudi, reconeixement i difusió d’aquests fets. La sectorial doncs, no pot deixar de donar-hi suport. I ho fa no només des de la perspectiva històrica i de reparació, sinó que també des d’un feminisme actiu i compromès.

 

Judith Hidalgo i Vidal

Secretaria d’Organització sectorial Memòria i Reparació

Esquerra Republicana