Els drets lingüístics a la nova República Catalana
Tothom qui porta anys discutint amb amistats i familiars (i fantasiejant) sobre la independència de Catalunya ha jugat més de quatre vegades en barres de bar, cafès o llargues sobretaules a imaginar com seria el país que desitgem. Qui més qui menys tenia una idea, des de feia molts anys, de quin model esperava per a una Catalunya independent. Però ara que s’acosta l’hora de la veritat, moltes vegades correm el risc de topar amb una crua realitat que potser no s’acaba d’amotllar al cent per cent amb aquells vells somnis de joventut, compartits amb colles durant llargues nits d’estiu. No podem permetre que aquest bany de realitat sigui viscut com una renúncia.
El model lingüístic que tindrem l’endemà de la independència, que s’haurà de plasmar en una flamant constitució, no serà gaire diferent del d'avui. I això és un dels punts que pot decebre més d’un compatriota dels de tota la vida. Des d’ERC apostem sense cap mena de dubte per una Catalunya on les persones que tenen com a primera llengua el castellà, una part importantíssima de la nostra societat, no puguin percebre la més mínima ombra de discriminació per raons lingüístiques dins del nou país. És per això que proposem, sense embuts i per convicció, que el castellà sigui llengua oficial de la nova república, juntament amb el català, que naturalment en serà la llengua Nacional, pròpia i d’ús preferent a l’administració, i l’occità, que sota el nom d’aranès és la llengua pròpia de l’Aran.
Des del primer moment que s’ha fet pública aquesta voluntat política, han sorgit veus per tot arreu esquinçant-se les vestidues i nodrint un ric debat que tot just comença, que serà llarg, intens, polèmic i que no s’acabarà l’endemà de la independència. En som conscients. Amb tot, des de la CS de Política Lingüística d’ERC voldríem introduir tres elements de debat que creiem que cal tenir en compte a l’hora d’abordar aquest tema.
El primer és que, després de consultar experts juristes constitucionalistes, hem constatat que el concepte i els valors associats internacionalment a l’oficialitat lingüística són diferents en cada país i moltes vegades són completament oposats a allò que s’entén com a llengua oficial a l’actual Espanya. Els països atorguen valor a aquestes paraules a través de les lleis d’usos lingüístics de rang infraconstitucional; són aquestes les lleis que finalment donen contingut a les diverses oficialitats i, sobretot, a les polítiques lingüístiques de cada país.
El segon és que alguns països que en el moment de la independència han rebaixat el rang de les llengües “minoritàries” (el cas d’Estonia i Letonia amb la nombrosa comunitat russòfona amb la qual conviuen) i s’han quedat amb una sola llengua oficial, han enquistat un problema de resistència i rebuig cultural cap a la llengua que pretenien normalitzar i aquest rebuig ha estat un fre a la plena assumpció de la sobirania per part de les respectives societats. Contràriament, dins l’Europa actual, un nou estat amb una sola llengua oficial aixecaria uns recels interns i externs que no fa cap falta que afegim a les dificultats que ja tindrem en el llarg i difícil procés que tenim per davant.
El tercer i últim element de debat que volem introduir és el canvi real en la mentalitat de la ciutadania que representarà la independència i les conseqüències que tindrà a nivell d’una política lingüística que podrà ser més oberta, agoserada i flexible fins i tot que l’actual. Per començar, s’haurà acabat l’argument de “estamos en España” que tanta gent feia servir fins ara per prescindir de la llengua catalana. A més, l’espai comunicacional i de prestigi lingüístic caminarà decididament, per voluntat de tothom, cap a la plena normalitat a favor del català, com ja ha anat passat per bé que molt lentament durant els últims 30 anys. I finalment, i fonamentalment, l’estat espanyol, que és la institució que més ha actuat en contra de la llengua i la cultura catalanes durant els darrers 300 anys, deixarà de tenir cap tipus de competència directa o potestat jurídica sobre el nostre territori. I això, companyes i companys, serà la principal garantia de supervivència del català dins d’una societat multilingüe.
Oriol Torras
Secretari de la comissió sectorial de Política Lingüística
Candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya
El model lingüístic que tindrem l’endemà de la independència, que s’haurà de plasmar en una flamant constitució, no serà gaire diferent del d'avui. I això és un dels punts que pot decebre més d’un compatriota dels de tota la vida. Des d’ERC apostem sense cap mena de dubte per una Catalunya on les persones que tenen com a primera llengua el castellà, una part importantíssima de la nostra societat, no puguin percebre la més mínima ombra de discriminació per raons lingüístiques dins del nou país. És per això que proposem, sense embuts i per convicció, que el castellà sigui llengua oficial de la nova república, juntament amb el català, que naturalment en serà la llengua Nacional, pròpia i d’ús preferent a l’administració, i l’occità, que sota el nom d’aranès és la llengua pròpia de l’Aran.
Des del primer moment que s’ha fet pública aquesta voluntat política, han sorgit veus per tot arreu esquinçant-se les vestidues i nodrint un ric debat que tot just comença, que serà llarg, intens, polèmic i que no s’acabarà l’endemà de la independència. En som conscients. Amb tot, des de la CS de Política Lingüística d’ERC voldríem introduir tres elements de debat que creiem que cal tenir en compte a l’hora d’abordar aquest tema.
El primer és que, després de consultar experts juristes constitucionalistes, hem constatat que el concepte i els valors associats internacionalment a l’oficialitat lingüística són diferents en cada país i moltes vegades són completament oposats a allò que s’entén com a llengua oficial a l’actual Espanya. Els països atorguen valor a aquestes paraules a través de les lleis d’usos lingüístics de rang infraconstitucional; són aquestes les lleis que finalment donen contingut a les diverses oficialitats i, sobretot, a les polítiques lingüístiques de cada país.
El segon és que alguns països que en el moment de la independència han rebaixat el rang de les llengües “minoritàries” (el cas d’Estonia i Letonia amb la nombrosa comunitat russòfona amb la qual conviuen) i s’han quedat amb una sola llengua oficial, han enquistat un problema de resistència i rebuig cultural cap a la llengua que pretenien normalitzar i aquest rebuig ha estat un fre a la plena assumpció de la sobirania per part de les respectives societats. Contràriament, dins l’Europa actual, un nou estat amb una sola llengua oficial aixecaria uns recels interns i externs que no fa cap falta que afegim a les dificultats que ja tindrem en el llarg i difícil procés que tenim per davant.
El tercer i últim element de debat que volem introduir és el canvi real en la mentalitat de la ciutadania que representarà la independència i les conseqüències que tindrà a nivell d’una política lingüística que podrà ser més oberta, agoserada i flexible fins i tot que l’actual. Per començar, s’haurà acabat l’argument de “estamos en España” que tanta gent feia servir fins ara per prescindir de la llengua catalana. A més, l’espai comunicacional i de prestigi lingüístic caminarà decididament, per voluntat de tothom, cap a la plena normalitat a favor del català, com ja ha anat passat per bé que molt lentament durant els últims 30 anys. I finalment, i fonamentalment, l’estat espanyol, que és la institució que més ha actuat en contra de la llengua i la cultura catalanes durant els darrers 300 anys, deixarà de tenir cap tipus de competència directa o potestat jurídica sobre el nostre territori. I això, companyes i companys, serà la principal garantia de supervivència del català dins d’una societat multilingüe.
Oriol Torras
Secretari de la comissió sectorial de Política Lingüística
Candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya