Dels Premis Gaudí al cinema català actual
Amigues i amics,
Tal com estàn les coses, he arribat a la conclusió que només podem contraatacar amb les armes del rigor, l’autoexigència, una rotunda i incontestable puresa en les motivacions, decisions i accions que prenem en totes i cadascuna de les facetes de la nostra vida, i del servei al País. Una de les virtuds que ens donarà sempre la raó i ens permetrà respondre amb arguments a la ràbia és no enganyar, i sobre tot no enganyar-nos.
Fem net de moltes coses, si us plau. I ara que, amb l’arribada dels Premis Gaudí del Cinema Català s’em permet parlar del tema, deixeu-me dir un parell de coses molt clares: no ho dubteu, el cinema català té molts problemes, però és un cinema amb una voluntat de ser prodigiosa. Molt més modern, molt més progresista, molt més ambiciós del que molts s’imaginen, i molt més que el cinema espanyol en el seu conjunt, i el fan una colla de gent meravellosament preparada (tenim unes Escoles dignes de La Masia) que,a més a més, multiplica la nostra atenció cap a tot arreu. No ens mirem només el melic, vull dir. Però el cinema català té alguns problemes molt greus: el pitjor, que els catalans no creiem en ell i no l’anem a veure. Tampoc no el sabem exportar. I una tercera qüestió, que el rodem en qualsevol idioma excepte el català (majoritariament) i per tant, diguem el que diguem, la versió original única de la majoria de les pel.lícules catalanes és en castellà, i el català un idioma de doblatge a casa nostra.
No hem sabut encara posar-nos d’acord, ni hem gosat anar més enllà d’una preocupació per l’idioma a l’hora d’apostar per un cinema propi consolidable, i en els Premis Gaudí hi trobem el reflex d’uns errors que ens fan mal perque no gosem plantejar-los obertament. La doble categoria de Millor Pel·lícula Catalana en català i Millor Pel.lícula Catalana en llengua no catalana és un peu forçat que implica por i feblesa mental. I les trampes que fem per fer semblar (altres anys) pel.lícules catalanes rodades en català les que no ho han estat, només perque són títols estratègics en els que no volem renunciar a l’orgull de la seva catalanitat total (és el cas de la “Eva” de Kike Maillo l’any passat) ens converteixen en uns manipuladors de la realitat que no podrem mai justificar.
Enguany, la cerimònia de la confusió es repeteix amb la “Blancaneu” de Pablo Berger. La realitat toçuda del problema em fa pensar que els Premis acaben sent el símbol o la punta de l’iceberg d’un estat de la qüestió que ens acabarà enverinant.
L’Acadèmia del Cinema Català és jove, i els premis tenen 4 anys. Han aconseguit prestigi, influència i preparar la base per un futur on s’ha de fer un salt qualitatiu important. El President, Joel Joan, ha anunciat que renovarà en el càrrec. Ha fet una gran feina amb el seu equip, i a més a més ha estat un responsable saludable perque calia i molt dotar a l’Acadèmia d’un protagonisme ideològic determinant. La gent poruga no ha pogut impedir-ho, i ara no hi ha marxa enrera. El Cinema Català té Casa, però la Casa ha de fer reformes, i jo proposo llegir en els finalistes als premis d’enguany alguns del temes pendents:
S’ha d’evitar premiar o fer finalista (fins i tot) a qui tingui responsabilitats de gestió a l’Acadèmia, perque la dona del César no només ha de ser honesta, sino que ho ha de semblar.
S’han de corregir les regles del joc, perque no ens podem permetre les divisions responsables de que una productora molt important retiri els seus films de la competició.
S’han d’evitar els amiguismes i enemiguismes i entendre que castigar sistemàticament gent com Ventura Pons, que són els que de debó aposten per un cinema català en català, és un suicidi.
S’ha d’impedir que mecanismes automàtics provoquin que una admirable Àngela Molina amb un paper de breus minuts a “Blancaneu” acabi competint en la categoria d’Actriu principal, mentre la rotunda Rosa Mª Sardà d’”Any de Gràcia” queda fora de joc, incomprensiblement.
De cap de les maneres ás admisible que els técnics catalans (de naixement o d’estudis i trajectòria, tant se val) de “Lo imposible” quedin fora de joc en la categoria d’Efectes Especials o Visuals, quan és un treball del que podem estar molt més que orgullosos, i fins i tot els Goya els reconeixeràn.
S’han de revisar els criteris de selecció del cinema europeu, i s’ha de ser molt més diàfan encara en categories com el curtmetratge o el cinema fet per televisió.
En definitiva, hem de procurar no inventar-nos un Cinema Català de ficció, a la mida d’algunes il·lusions, quan tenim prou amb la realitat ben enfocada del molt i bo que el Cinema Català conté i ens aporta. Siguem, simplement, justos, nets i transparents, en els Gaudí i de rebot en el que fem pel nostre Cinema.
Llavors serem molt millors encara, i sobretot indiscutibles.
Àlex Gorina
Tal com estàn les coses, he arribat a la conclusió que només podem contraatacar amb les armes del rigor, l’autoexigència, una rotunda i incontestable puresa en les motivacions, decisions i accions que prenem en totes i cadascuna de les facetes de la nostra vida, i del servei al País. Una de les virtuds que ens donarà sempre la raó i ens permetrà respondre amb arguments a la ràbia és no enganyar, i sobre tot no enganyar-nos.
Fem net de moltes coses, si us plau. I ara que, amb l’arribada dels Premis Gaudí del Cinema Català s’em permet parlar del tema, deixeu-me dir un parell de coses molt clares: no ho dubteu, el cinema català té molts problemes, però és un cinema amb una voluntat de ser prodigiosa. Molt més modern, molt més progresista, molt més ambiciós del que molts s’imaginen, i molt més que el cinema espanyol en el seu conjunt, i el fan una colla de gent meravellosament preparada (tenim unes Escoles dignes de La Masia) que,a més a més, multiplica la nostra atenció cap a tot arreu. No ens mirem només el melic, vull dir. Però el cinema català té alguns problemes molt greus: el pitjor, que els catalans no creiem en ell i no l’anem a veure. Tampoc no el sabem exportar. I una tercera qüestió, que el rodem en qualsevol idioma excepte el català (majoritariament) i per tant, diguem el que diguem, la versió original única de la majoria de les pel.lícules catalanes és en castellà, i el català un idioma de doblatge a casa nostra.
No hem sabut encara posar-nos d’acord, ni hem gosat anar més enllà d’una preocupació per l’idioma a l’hora d’apostar per un cinema propi consolidable, i en els Premis Gaudí hi trobem el reflex d’uns errors que ens fan mal perque no gosem plantejar-los obertament. La doble categoria de Millor Pel·lícula Catalana en català i Millor Pel.lícula Catalana en llengua no catalana és un peu forçat que implica por i feblesa mental. I les trampes que fem per fer semblar (altres anys) pel.lícules catalanes rodades en català les que no ho han estat, només perque són títols estratègics en els que no volem renunciar a l’orgull de la seva catalanitat total (és el cas de la “Eva” de Kike Maillo l’any passat) ens converteixen en uns manipuladors de la realitat que no podrem mai justificar.
Enguany, la cerimònia de la confusió es repeteix amb la “Blancaneu” de Pablo Berger. La realitat toçuda del problema em fa pensar que els Premis acaben sent el símbol o la punta de l’iceberg d’un estat de la qüestió que ens acabarà enverinant.
L’Acadèmia del Cinema Català és jove, i els premis tenen 4 anys. Han aconseguit prestigi, influència i preparar la base per un futur on s’ha de fer un salt qualitatiu important. El President, Joel Joan, ha anunciat que renovarà en el càrrec. Ha fet una gran feina amb el seu equip, i a més a més ha estat un responsable saludable perque calia i molt dotar a l’Acadèmia d’un protagonisme ideològic determinant. La gent poruga no ha pogut impedir-ho, i ara no hi ha marxa enrera. El Cinema Català té Casa, però la Casa ha de fer reformes, i jo proposo llegir en els finalistes als premis d’enguany alguns del temes pendents:
S’ha d’evitar premiar o fer finalista (fins i tot) a qui tingui responsabilitats de gestió a l’Acadèmia, perque la dona del César no només ha de ser honesta, sino que ho ha de semblar.
S’han de corregir les regles del joc, perque no ens podem permetre les divisions responsables de que una productora molt important retiri els seus films de la competició.
S’han d’evitar els amiguismes i enemiguismes i entendre que castigar sistemàticament gent com Ventura Pons, que són els que de debó aposten per un cinema català en català, és un suicidi.
S’ha d’impedir que mecanismes automàtics provoquin que una admirable Àngela Molina amb un paper de breus minuts a “Blancaneu” acabi competint en la categoria d’Actriu principal, mentre la rotunda Rosa Mª Sardà d’”Any de Gràcia” queda fora de joc, incomprensiblement.
De cap de les maneres ás admisible que els técnics catalans (de naixement o d’estudis i trajectòria, tant se val) de “Lo imposible” quedin fora de joc en la categoria d’Efectes Especials o Visuals, quan és un treball del que podem estar molt més que orgullosos, i fins i tot els Goya els reconeixeràn.
S’han de revisar els criteris de selecció del cinema europeu, i s’ha de ser molt més diàfan encara en categories com el curtmetratge o el cinema fet per televisió.
En definitiva, hem de procurar no inventar-nos un Cinema Català de ficció, a la mida d’algunes il·lusions, quan tenim prou amb la realitat ben enfocada del molt i bo que el Cinema Català conté i ens aporta. Siguem, simplement, justos, nets i transparents, en els Gaudí i de rebot en el que fem pel nostre Cinema.
Llavors serem molt millors encara, i sobretot indiscutibles.
Àlex Gorina