Quan s’explica la història de la llengua catalana costa molt justificar amb arguments objectius com és que el català ha sobreviscut 300 anys de persecució, prohibició i minorització planificacades. Moltes de les llengües veïnes del català ja fa anys que han sucumbit a la pressió dels estats francès i espanyol, i els seus parlants han assumint com a pròpies les cultures i les llengües que aquests estats promocionen des de fa segles. Pensem, per exemple, en l’asturià, l’aragonès, l’occità o l’arpità. En aquests territoris lingüístics hi ha gent que neix, viu i mor no ja tant sols sense parlar-les ni entendre-les, sinó fins i tot desconeixent-ne l’existència o el nom.

Llegíem recentment que el passat 2 de març es va tornar a celebrar el ja tradicional dictat de català que cada any es celebra a Perpinyà. L’acte, que té una forta càrrega simbòlica i reivindicativa, arribava aquest any a la seva catorzena edició i és organitzat pel propi ajuntament rossellonès i el professorat de català per a adults que hi ha. No es tracta sinó d’un exemple actual de la tossuderia amb què els parlants de català han mantingut viu l’idioma fins als nostres dies i que pot explicar perquè la nostra llengua ha sobreviscut també al sud els seus períodes més foscos. Doncs sí, a Perpinyà hi continua havent homes i dones que parlen català, que pensen en català, que estimen en català i que no estan disposats a deixar morir la llengua.

Val la pena recordar-ho perquè massa sovint oblidem els nostres compatriotes septentrionals. Massa sovint parlem de la Catalunya francesa (o Nord) quan de la nostra part no en diem pas la Catalunya espanyola (o Sud). Massa sovint tendim a pensar que la catalanitat de Perpinyà és un vell record romàntic de l’antiga extensió territorial i obviem que allà sí que hi ha gent que ens mira amb esperança. Quan citem les grans ciutats catalanes, per què mai hi afegim la ciutat del Tet? Per què ens esquincem les vestidures quan es prohibeix TV3 al País Valencià i en canvi ningú troba estrany que no es pugui escoltar Ràdio Arrels a Barcelona?

Sortosament per tots, però, la tossuderia dels catalans pot més que el pòsit de les inèrcies culturals i mentals que ens han llegat unes fronteres imposades l’any 1659. Sortosament, més amunt de les Alberes, hi continua havent homes i dones entussodits ens respondre “bon dia” cada vegada que algú els diu “bon dia” de matí.


Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística