Ara que novament s’està tornant a posar en dubte el model lingüístic de Catalunya per enèsima vegada i, sobretot, la immersió lingüística a les escoles, potser ha arribat el moment de fer algunes reflexions noves, que no tothom es fa. Fa trenta anys que des de Catalunya s’intenta explicar les bondats d’aquest sistema, les quals no contradirem des d’aquí, i fa trenta anys que des del govern espanyol s’intenta dinamitar el model, cada vegada amb una mica més de punteria, tot sigui dit de pas. I des d’aquí no es para de dir que no hi ha conficte, que no existeix el problema i que és cosa d’una petita minoria (les famoses 17 famílies). Però, n’estem segurs que no n’hi ha, de conflicte?

Si bé és evident que la gent no s'insulta pel carrer a causa d’aquest tema, ni molt menys, el que sí que costa cada cop més de sostenir és que no n’hi hagi, de conflicte. De fet, tècnicament, n’hi ha. És clar que sí. És un conflicte sotarrat, latent i controlat. Mai ha arribat a majors perquè la gent no ho ha volgut. Val a dir que no ha succeït, sobretot, perquè la immensa majora de les famílies castellanoparlants mai s’han oposat frontalment a aquest sistema, entre d'altres coses perquè també n’han entès les bondats. I això cal recordar-ho sempre. Però el conflicte hi és, i és fàcil percebre que activar-lo seria bastant senzill. Si bé s’ha aconseguit aplaçar durant 30 anys, ningú pot afirmar amb seguretat que puguem ser capaços de mantenir aquest fràgil equilibri durant 30 anys més. Al cap i a la fi, si després de trenta anys de la seva aplicació encara n’estem parlant, no seria aquest un símptoma de cert fracàs? Acceptem-ho: més enllà de la voluntat ciutadana, existeix una realitat política, aquí i allà, que no ha acceptat mai la nostra diversitat.

Potser ha arribat el moment d’acceptar que tota la gent que imaginava que era possible i van dibuixar en un paper una Espanya multilingüe es van equivocar. Espanya és i vol continuar sent un país monolingüe. Potser val la pena deixar de discutir-ho una vegada i una altra i acceptar els seus arguments, que de fet són racionals i ens indiquen clarament el camí a seguir. Som espanyols, i l’escola ha de ser en castellà. És lògic perquè la llengua d’Espanya és el castellà i, ens ho diuen ben clar, no hi ha països on no es pugui estudiar en la llengua del país. I ja som al cap del carrer. Necessitem un estat també per acabar amb aquest conflicte. A les nostres mans està que aquest model d'èxit segueixi sent un exemple de convivència i un llegat per a les generacions futures.


Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística
llengua@esquerra.org