Una vegada més se’ns qüestiona el model d’escola, el model lingüístic de Catalunya. El model d’immersió en el que eduquem els nostres infants és model de cohesió. Garantim que en acabar l’educació obligatòria tot el jovent domina ambdues llengües, i és un fet que en les avaluacions finals de l’ensenyament obligatori i en les proves de selectivitat el nivell de llengua castellana i catalana és prou bo. En realitat, el nivell de llengua castellana està per sobre de la mitjana de l’Estat, fins i tot per sobre de comunitats monolingües.

Les terres i els països no són bilingues, ho són les persones. El bilingüisme no consisteix en què una meitat del país parli una llengua i una altra meitat del país en parli una altra: això seria un país dividit, fracturat. No el volem així. El nostre bilingüisme consisteix en què totes les persones són capaces d’entendre i parlar ambdues llengües: això és un país cohesionat, amb un futur comú.

L’obsessió d’algunes famílies per tal que els seus fills i filles siguin monolingües en castellà és apostar per la seva ignorància. I ara volen imposar la seva ignorància a la resta d’infants i joves amb qui estudiïn.

L’administració educativa ha de vetllar per tal que tot el jovent assoleixi les competències necessàries per a desenvolupar-se com a persona en el país on viu, i pensar que això pugui fer-se prescindint de la llengua pròpia del país és totalment irracional.

Núria Pi
Secretària de la comissió sectorial d'Educació
educacio@esquerra.org