Llengües de foc, a propòsit de la segona Pasqua
Quan arriba la segona Pasqua, que tothom sol associar a una de les dues festes laborals que es regulen des dels municipis, l’Església catòlica celebra la festivitat de Pentacostès. També coneguda com a Pasqua Granada, commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, un enigmàtic passatge bíblic que trobem explicat al llibre dels Fets dels Apòstols.
Atribuït des del segle II a l’evangelista Lluc, el llibre narra com, cinquanta dies després de la Pasqua jueva, els deixebles de Jesús es trobaven tots junts quan, de sobte, “se sentí venir del cel un so (∙∙∙), i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.” Acte seguit, “començaren a expressarse en diversos llenguatges”! Segons el relat, a la Jerusalem d’aquells dies hi vivien persones ”provinents de totes les nacionalitats” i, gràcies a aquest fet miraculós, “cadascú sentia parlar [als apòstols] en la seva pròpia llengua”. El miracle bíblic, doncs, més enllà de les creences religioses, posa de manifest una realitat que ve de lluny; en una societat cosmopolita com ho era la Jerusalem de fa 2000 anys, la intercomprensió entre les nombroses comunitats nacionals que hi vivien era una preocupació de primer ordre. Relaciona indestriablement, a més, sens dubte, les llengües i les realitats nacionals, que cita exhaustivament. La llengua, doncs, ja des de l'antiguitat, és percebuda com a part fonamental i constitutiva del fet nacional. I en una gran metròpoli com Jerusalem, és vista com una riquesa (digna de la intercessió divina) i una oportunitat per a la difusió d’idees modernes.
Tota aquesta reflexió ve a tomb de l’ofensiva que el PP ha emprès contra la diversitat lingüística, i de com d’erràtics són els arguments científics i acadèmics que des d’aquí es fan servir per combatrela. El PP sap molt bé que la qüestió dels noms (valencià, LAPAO, balear...) no és trivial. La batalla lingüística és part fonamental i constitutiva de la batalla nacional. Perquè afeblint la llengua, toquen el moll de l’os de la nostra nació, que al seu torn és la gran preocupació de l’espanyolisme des de temps immemorials. Com deia recentment Albert Pla Nualart arran del LAPAO en l’article ‘El nom pot acabar fent la cosa’, “si en aquest tema no fem trampes hem de començar admetent una evidència: que la codificació de Fabra no va ser gens asèptica ideològicament sinó que formava part (i és així com han nascut la gran majoria de llengües) d'un projecte polític d'afirmació nacional”.
Potser val la pena que comencem a ser creatius en aquest camp per donar noves respostes polítiques a aquest vell problema, ja que sembla clar que el nacionalisme espanyol, a poc a poc i sense treva, ens ha dut dins del seu laberint legislatiu i territorial, i es va sortint amb la seva. Ara mateix, no sembla que estiguem en condicions de combatre l’ofensiva. I sembla poc probable que aquesta vegada, digueume descregut, tinguem de part nostra l’Esperit Sant per ajudarnos a entendre’ns.
Oriol Torras
President de la CS de Política Lingüística
Atribuït des del segle II a l’evangelista Lluc, el llibre narra com, cinquanta dies després de la Pasqua jueva, els deixebles de Jesús es trobaven tots junts quan, de sobte, “se sentí venir del cel un so (∙∙∙), i omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc, que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.” Acte seguit, “començaren a expressarse en diversos llenguatges”! Segons el relat, a la Jerusalem d’aquells dies hi vivien persones ”provinents de totes les nacionalitats” i, gràcies a aquest fet miraculós, “cadascú sentia parlar [als apòstols] en la seva pròpia llengua”. El miracle bíblic, doncs, més enllà de les creences religioses, posa de manifest una realitat que ve de lluny; en una societat cosmopolita com ho era la Jerusalem de fa 2000 anys, la intercomprensió entre les nombroses comunitats nacionals que hi vivien era una preocupació de primer ordre. Relaciona indestriablement, a més, sens dubte, les llengües i les realitats nacionals, que cita exhaustivament. La llengua, doncs, ja des de l'antiguitat, és percebuda com a part fonamental i constitutiva del fet nacional. I en una gran metròpoli com Jerusalem, és vista com una riquesa (digna de la intercessió divina) i una oportunitat per a la difusió d’idees modernes.
Tota aquesta reflexió ve a tomb de l’ofensiva que el PP ha emprès contra la diversitat lingüística, i de com d’erràtics són els arguments científics i acadèmics que des d’aquí es fan servir per combatrela. El PP sap molt bé que la qüestió dels noms (valencià, LAPAO, balear...) no és trivial. La batalla lingüística és part fonamental i constitutiva de la batalla nacional. Perquè afeblint la llengua, toquen el moll de l’os de la nostra nació, que al seu torn és la gran preocupació de l’espanyolisme des de temps immemorials. Com deia recentment Albert Pla Nualart arran del LAPAO en l’article ‘El nom pot acabar fent la cosa’, “si en aquest tema no fem trampes hem de començar admetent una evidència: que la codificació de Fabra no va ser gens asèptica ideològicament sinó que formava part (i és així com han nascut la gran majoria de llengües) d'un projecte polític d'afirmació nacional”.
Potser val la pena que comencem a ser creatius en aquest camp per donar noves respostes polítiques a aquest vell problema, ja que sembla clar que el nacionalisme espanyol, a poc a poc i sense treva, ens ha dut dins del seu laberint legislatiu i territorial, i es va sortint amb la seva. Ara mateix, no sembla que estiguem en condicions de combatre l’ofensiva. I sembla poc probable que aquesta vegada, digueume descregut, tinguem de part nostra l’Esperit Sant per ajudarnos a entendre’ns.
Oriol Torras
President de la CS de Política Lingüística