El Consorci per la Normalització Lingüística, una estructura d’estat
Fa poc que s’ha sabut que els consells comarcals de la Noguera, el Segrià i el Pallars Jussà volen desvincular-se del Consorci per a la Normalització Lingüística. És una molt mala notícia, que s’ha rebut amb desolació tant des de dins com des de fora de l’ens públic. La gravetat de la situació financera que el món local està patint està afectant alguns dels pilars fonamentals no ja només de l’estat del benestar sinó també d’allò que s’anomenen estructures d’estat. El CPNL té una importància cabdal perquè porta a terme la política lingüística del Govern de la Generalitat, la qual entenem que és una part indissoluble de la construcció nacional.
És per això que val la pena posar de manifest, una vegada més, que el CPNL és una estructura d’estat, igual que la ràdio i la televisió públiques, la policia de la Generalitat o l’administració tributària pròpia; i, com a tal, requereix el màxim suport institucional de tots els nivells de l’administració. És una institució, això sí, que té un disseny financer deficient, fruit dels equilibris polítics del moment en la qual va ser concebuda, ara farà quasi 25 anys. Segons aquest disseny, la Generalitat assumeix un 65% del seu pressupost, i el 35% restant és assumit per un complex conglomerat d’administracions públiques entre les quals hi ha molts ajuntaments (tot i que hi falten 19 capitals de comarca), nombrosos consells comarcals (n’hi manquen 3) i la Diputació de Girona. Aquest disseny financer té un doble problema d’estabilitat: per una banda, depèn de la conjuntura política dels ajuntaments i ens locals, amb el risc evident de clientelisme que això pot provocar, i de l’altra depèn també de la liquiditat financera, ja que, sobretot amb l’actual crisi però també abans, moltes administracions locals han tingut seriosos problemes per mantenir els compromisos econòmics contrets amb aquesta institució.
La solució òptima per al manteniment del Consorci, per bé que impossible a nivell pràctic ara mateix, seria que la Generalitat assumís el 100% del capítol 1 (personal) del seu pressupost. I encara que no sigui possible ara mateix, cal un compromís ferm i seriós dels principals partits catalans perquè aquesta solució òptima es converteixi en una realitat en el moment que sigui possible. I en tot cas, és primordial que totes les institucions públiques locals implicades mantinguin el finançament d’aquesta institució mentre aquesta solució definitiva no arribi.
A mig termini, però, caldria aconseguir que les institucions que encara no s'han consorciat amb aquest ens, especialment les diputacions de Lleida, Tarragona i Barcelona, però també molts ajuntaments i alguns consells comarcals, ho fessin; de manera que es pogués garantir el finançament de l'entitat en situacions d'emergència econòmica com ho és ara.
Oriol Torras
Presindent de la comissió sectorial de Política Lingüística
llengua@esquerra.org
És per això que val la pena posar de manifest, una vegada més, que el CPNL és una estructura d’estat, igual que la ràdio i la televisió públiques, la policia de la Generalitat o l’administració tributària pròpia; i, com a tal, requereix el màxim suport institucional de tots els nivells de l’administració. És una institució, això sí, que té un disseny financer deficient, fruit dels equilibris polítics del moment en la qual va ser concebuda, ara farà quasi 25 anys. Segons aquest disseny, la Generalitat assumeix un 65% del seu pressupost, i el 35% restant és assumit per un complex conglomerat d’administracions públiques entre les quals hi ha molts ajuntaments (tot i que hi falten 19 capitals de comarca), nombrosos consells comarcals (n’hi manquen 3) i la Diputació de Girona. Aquest disseny financer té un doble problema d’estabilitat: per una banda, depèn de la conjuntura política dels ajuntaments i ens locals, amb el risc evident de clientelisme que això pot provocar, i de l’altra depèn també de la liquiditat financera, ja que, sobretot amb l’actual crisi però també abans, moltes administracions locals han tingut seriosos problemes per mantenir els compromisos econòmics contrets amb aquesta institució.
La solució òptima per al manteniment del Consorci, per bé que impossible a nivell pràctic ara mateix, seria que la Generalitat assumís el 100% del capítol 1 (personal) del seu pressupost. I encara que no sigui possible ara mateix, cal un compromís ferm i seriós dels principals partits catalans perquè aquesta solució òptima es converteixi en una realitat en el moment que sigui possible. I en tot cas, és primordial que totes les institucions públiques locals implicades mantinguin el finançament d’aquesta institució mentre aquesta solució definitiva no arribi.
A mig termini, però, caldria aconseguir que les institucions que encara no s'han consorciat amb aquest ens, especialment les diputacions de Lleida, Tarragona i Barcelona, però també molts ajuntaments i alguns consells comarcals, ho fessin; de manera que es pogués garantir el finançament de l'entitat en situacions d'emergència econòmica com ho és ara.
Oriol Torras
Presindent de la comissió sectorial de Política Lingüística
llengua@esquerra.org