La LOMCE, una llei conservadora, centralista i que posa en perill la immersió lingüística
Era del tot previsible que el Partit Popular, amb majoria absoluta al govern de l’Estat, volgués modificar de nou les regles del joc que regeixen l’educació. De fet, l’anterior vegada que van disposar de majoria, l’any 2002 amb el govern d’Aznar, ja van aprovar la LOCE (llei orgànica de qualitat educativa) i que comparteix la mateixa filosofia de l’educació que l’actual LOMCE.
Aquesta concepció de l’educació respon més a una visió polititzada que no pas a l’anàlisi objectiu de quins són els canvis que necessita el sistema educatiu per convergir amb les propostes de la UE. Aquestes propostes són bàsicament dues: reduir l’elevada taxa d’abandonament escolar i augmentar el percentatge d’alumnat que finalitza els estudis postobligatoris.
La LOMCE planteja tres aspectes inquietants: La visió conservadora de l’educació, la concepció jacobina i recentralitzadora i la voluntat de reduir l’ús del català a l’escola.
La visió conservadora, concepció molt arcaica de l’educació, sembla tenir més a veure en la percepció personal dels seus autors de quan eren estudiants, que no amb una preocupació d’introduir canvis per adequar-los als nous temps. La proposta que fan per millorar el sistema educatiu es basa en la mal anomenada cultura de l’esforç, centrada fonamentalment en fer de l’aprenentatge de l’alumnat una cursa d’obstacles, a base d’exàmens i proves a superar. De tal manera, que l’alumnat passa més temps demostrant el que sap, i reproduint el que se li ha fet estudiar, que no pas participant del seu procés d’aprenentatge, fent-se seus els conceptes i adquirint competències que li facilitin aprenentatges posteriors.
Durant els darrers vint anys s’ha anat construint un sistema educatiu més comprensiu i inclusiu que cal millorar i molt. Però la proposta del govern ens retorna a un sistema basat en la selecció prematura i la segregació. L’experiència ens ha ensenyat que per aprendre i progressar cal mantenir l’exigència amb l’alumnat, però al mateix temps cal facilitar el camí, posar els mitjans adequats i proporcionar les ajudes que cada alumne necessita per progressar.
La concepció jacobina de l’educació és omnipresent en aquesta norma. D’entrada, trenca els acords establerts entre Estat i comunitats, segons els quals l’Estat elabora el 55% del currículum i les comunitats, amb llengua pròpia, el 45%. Segons aquest avantprojecte, l’Estat s’atribueix la potestat d’establir tot el currículum de les assignatures troncals i de les específiques, és a dir el 100%, i deixa només a les autonomies decidir sobre la llengua pròpia i una altra matèria a determinar. Sembla evident que es vol imposar una visió del món centralista i castellana a l’alumnat de tot l’Estat. No oblidem el que va fer explícit el ministre Wert, quan va dir “voy a españolizar a todos los niños catalanes”.
L’Estat no només recupera competències en el disseny del currículum, sinó també ho fa en l’avaluació. Així, s’estableixen unes avaluacions externes a final de primària, secundària i batxillerat. Avaluacions que recorden les antigues revalides i que, sens dubte, formen part de l’imaginari històric educatiu dels seus autors.
Aquestes proves seran elaborades, tant pel que fa a criteris com a continguts, per part de l’Estat i es reserva per a l’administració autonòmica el galdós paper d’aplicar-les. Tothom sap l’efecte que aquestes proves tenen en el treball dels centres educatius i del professorat. La prioritat acaba sent que els alumnes superin les proves i, en conseqüència, s’ ensenya i es treballa allò que aquestes demanen. L’efecte centralitzador del currículum està servit.
No deixa de ser una ironia com la LOMCE argumenta la importància de l’autonomia de centre en la millora dels resultats de l’alumnat. Afirmació que compartim, però que la futura norma ignora en la seva concreció.
En el seu afany centralitzador ja hem vist que la norma retalla i minva competències a l’administració autonòmica, però a més, cal remarcar que no reconeix cap paper com a administració educativa als ajuntaments.
El tercer aspecte a destacar és la voluntat de reduir la presència del català a l’escola tant com es pugui. De fet, l’Estat amb aquesta norma establirà les hores de castellà a impartir en cadascuna de les etapes educatives i, a més, imposarà el castellà com a llengua vehicular, amb la qual cosa impossibilita els programes d’immersió lingüística.
D’aquesta manera, es posa en greu perill un dels objectius bàsics de la cohesió social a casa nostra i que no és altre que aquestes generacions de joves, que han passat per l’escola des dels anys vuitanta ençà, coneguin i dominin el català i el castellà i, per tant, estiguin en disposició d’utilitzar les dues llengües.
Aquesta llei no la podem veure com un fet aïllat. En realitat és un episodi més de la campanya del Partit Popular d’atac sistemàtic en contra del català i de la cultura catalana.
D’aquesta campanya també en formen part les actuacions del Govern Balear en contra de la immersió lingüista a les Illes: promocionant les variants dialectals, no com una riquesa a preservar, sinó utilitzant-les en contra de la llengua comú, al mateix temps que reforça el castellà com a llengua vehicular. El mateix podem dir de l’actuació del Govern Valencià on, a més, es dóna la circumstància que han desestimat la petició de 150.000 famílies que volien l’ensenyament en valencià, mentre a Catalunya organitzen un sarau escandalós i demagògic per la petició de 8 famílies que volen ensenyament en castellà i que, a més, seran ateses. També ho hem vist protagonitzat pel Govern de l’Aragó amb la negació oficial de l’evidència científica de no reconèixer el català com a llengua que es parla a la Franja.
És evident que des de ERC rebutgem aquesta llei, que ens hem oposat a la seva aprovació amb totes les nostres forces, que farem pinya amb les altres forces polítiques que s’hi oposin i que caldrà buscar complicitats amb tota la comunitat educativa.
Blai Gasol i Roda
Comissió sectorial d'Educació
educacio@esquerra.org
Aquesta concepció de l’educació respon més a una visió polititzada que no pas a l’anàlisi objectiu de quins són els canvis que necessita el sistema educatiu per convergir amb les propostes de la UE. Aquestes propostes són bàsicament dues: reduir l’elevada taxa d’abandonament escolar i augmentar el percentatge d’alumnat que finalitza els estudis postobligatoris.
La LOMCE planteja tres aspectes inquietants: La visió conservadora de l’educació, la concepció jacobina i recentralitzadora i la voluntat de reduir l’ús del català a l’escola.
La visió conservadora, concepció molt arcaica de l’educació, sembla tenir més a veure en la percepció personal dels seus autors de quan eren estudiants, que no amb una preocupació d’introduir canvis per adequar-los als nous temps. La proposta que fan per millorar el sistema educatiu es basa en la mal anomenada cultura de l’esforç, centrada fonamentalment en fer de l’aprenentatge de l’alumnat una cursa d’obstacles, a base d’exàmens i proves a superar. De tal manera, que l’alumnat passa més temps demostrant el que sap, i reproduint el que se li ha fet estudiar, que no pas participant del seu procés d’aprenentatge, fent-se seus els conceptes i adquirint competències que li facilitin aprenentatges posteriors.
Durant els darrers vint anys s’ha anat construint un sistema educatiu més comprensiu i inclusiu que cal millorar i molt. Però la proposta del govern ens retorna a un sistema basat en la selecció prematura i la segregació. L’experiència ens ha ensenyat que per aprendre i progressar cal mantenir l’exigència amb l’alumnat, però al mateix temps cal facilitar el camí, posar els mitjans adequats i proporcionar les ajudes que cada alumne necessita per progressar.
La concepció jacobina de l’educació és omnipresent en aquesta norma. D’entrada, trenca els acords establerts entre Estat i comunitats, segons els quals l’Estat elabora el 55% del currículum i les comunitats, amb llengua pròpia, el 45%. Segons aquest avantprojecte, l’Estat s’atribueix la potestat d’establir tot el currículum de les assignatures troncals i de les específiques, és a dir el 100%, i deixa només a les autonomies decidir sobre la llengua pròpia i una altra matèria a determinar. Sembla evident que es vol imposar una visió del món centralista i castellana a l’alumnat de tot l’Estat. No oblidem el que va fer explícit el ministre Wert, quan va dir “voy a españolizar a todos los niños catalanes”.
L’Estat no només recupera competències en el disseny del currículum, sinó també ho fa en l’avaluació. Així, s’estableixen unes avaluacions externes a final de primària, secundària i batxillerat. Avaluacions que recorden les antigues revalides i que, sens dubte, formen part de l’imaginari històric educatiu dels seus autors.
Aquestes proves seran elaborades, tant pel que fa a criteris com a continguts, per part de l’Estat i es reserva per a l’administració autonòmica el galdós paper d’aplicar-les. Tothom sap l’efecte que aquestes proves tenen en el treball dels centres educatius i del professorat. La prioritat acaba sent que els alumnes superin les proves i, en conseqüència, s’ ensenya i es treballa allò que aquestes demanen. L’efecte centralitzador del currículum està servit.
No deixa de ser una ironia com la LOMCE argumenta la importància de l’autonomia de centre en la millora dels resultats de l’alumnat. Afirmació que compartim, però que la futura norma ignora en la seva concreció.
En el seu afany centralitzador ja hem vist que la norma retalla i minva competències a l’administració autonòmica, però a més, cal remarcar que no reconeix cap paper com a administració educativa als ajuntaments.
El tercer aspecte a destacar és la voluntat de reduir la presència del català a l’escola tant com es pugui. De fet, l’Estat amb aquesta norma establirà les hores de castellà a impartir en cadascuna de les etapes educatives i, a més, imposarà el castellà com a llengua vehicular, amb la qual cosa impossibilita els programes d’immersió lingüística.
D’aquesta manera, es posa en greu perill un dels objectius bàsics de la cohesió social a casa nostra i que no és altre que aquestes generacions de joves, que han passat per l’escola des dels anys vuitanta ençà, coneguin i dominin el català i el castellà i, per tant, estiguin en disposició d’utilitzar les dues llengües.
Aquesta llei no la podem veure com un fet aïllat. En realitat és un episodi més de la campanya del Partit Popular d’atac sistemàtic en contra del català i de la cultura catalana.
D’aquesta campanya també en formen part les actuacions del Govern Balear en contra de la immersió lingüista a les Illes: promocionant les variants dialectals, no com una riquesa a preservar, sinó utilitzant-les en contra de la llengua comú, al mateix temps que reforça el castellà com a llengua vehicular. El mateix podem dir de l’actuació del Govern Valencià on, a més, es dóna la circumstància que han desestimat la petició de 150.000 famílies que volien l’ensenyament en valencià, mentre a Catalunya organitzen un sarau escandalós i demagògic per la petició de 8 famílies que volen ensenyament en castellà i que, a més, seran ateses. També ho hem vist protagonitzat pel Govern de l’Aragó amb la negació oficial de l’evidència científica de no reconèixer el català com a llengua que es parla a la Franja.
És evident que des de ERC rebutgem aquesta llei, que ens hem oposat a la seva aprovació amb totes les nostres forces, que farem pinya amb les altres forces polítiques que s’hi oposin i que caldrà buscar complicitats amb tota la comunitat educativa.
Blai Gasol i Roda
Comissió sectorial d'Educació
educacio@esquerra.org