El d’escola inclusiva és un concepte que, en les tres darreres dècades, ha amarat congressos, seminaris, conferències, ponències, taules rodones, llibres i articles i ha esdevingut recurrent a l’hora de parlar del món de l’educació avui i en l’immediat futur. He entrat en el llenguatge farragós de les lleis, ha estat el pal de paller de consensos polítics i institucionals i ha esdevingut motiu de debats diversos, complexos i, algun cop, fins i tot enriquidors.

La seva definició també ha estat més o menys consensuada, tot i que amb els matisos pertinents a la posició ideològica de l’enunciant i, especialment, el context pedagògic, social i cultural des del qual s’enuncia. Per això -per la coincidència del context-, més m’estimo de reproduir, ara i aquí, la que efectuaren els professors Pere Pujolàs i José Ramón Lago -participants també en aquest Congrés- el 2006:

“Una escola inclusiva és aquella en la qual poden aprendre junts alumnes diferents, una escola que no exclou ningú, perquè no hi ha diferents categories d’estudiants, només hi ha una sola categoria d’alumnes, sense cap mena d’adjectius, que -evidentment- són diferents. A l’escola inclusiva només hi ha alumnes, a seques, sense adjectius; no hi ha alumnes corrents i alumnes especials, sinó simplement alumnes, cadascú amb les pròpies característiques i necessitats. La diversitat és un fet natural, és la normalitat: el més normal és que siguem diferents (afortunadament).”1


segueix llegint


Josep Bargalló
Comissió sectorial d'Educació
Esquerra Republicana