El gran despropòsit de Canal Nou
Poques hores després d'haver escrit aquest article, saltava la notícia de l'apagada de Catalunya Ràdio a les ones hertzianes del País Valencià, per ordre del Ministeri de Foment, i actuant com a conseqüència d'una denúncia de la Conselleria de Presidència de la Generalitat Valenciana. No deixa de ser sorprenent com l'actualitat ens va mostrant, cada vegada de manera més descarnada, la implacable persecució cultural i lingüística que el PP i el seu entorn han emprès al llarg i ample dels Països Catalans, des de fa uns anys ja sense matisos ni vergonya. Ningú com ells té tant clara la nostra realitat nacional. La seva obsessió per silenciar-nos i negar-nos, de fet, és la prova més evident que seguim existint. Fets com aquest ens esperonen encara més a seguir lluitant pels nostres objectius nacionals, que cada vegada són més a prop. Enviem una abraçada molt forta i plena d'esperança, doncs, a tots els valencians i valencianes, que des d'aquesta setmana ja no tenen cap mitjà de comunicació (ni de ràdio ni de televisió) en la seva pròpia llengua.
Fa poc més d’un any escrivíem en aquest mateix bloc un article titulat “Felicitats Eliseu Climent!” on ens congratulàvem de la sentència judicial favorable a Acció Cultural del País Valencià (ACPV), segons la qual s’establia que retransmetre el senyal de TV3 en territori valencià no és una activitat il·lícita i que, en tot cas, calia donar-li cobertura legal. Semblava, en aquell moment, que es tractava d’una victòria de la raó i s’obria el camí per la plena reciprocitat entre les televisions catalana i valenciana, llargament desitjada a banda i banda del Sènia.
Poc podíem pensar que un any després no tan sols no s’hauria fet ni un pas endavant cap a aquesta anhelada reciprocitat sinó que el govern valencià tancaria la seva pròpia televisió, 24 anys després de l’inici de les emissions.
Ja no ens queden dubtes (si és que mai n’havíem tingut) que, de fet, la mateixa creació de Canal Nou, aquell tardà 1989, tenia com a objectiu principal contrarestar les “molestes” emissions de TV3, que ja arribaven al seu territori des d’uns anys abans, i poc tenia a veure amb l’objectiu estatutari de crear ”uns mitjans de comunicació socials destinats a fomentar la intercomunicació entre valencians i a potenciar la seua identitat cultural i lingüística” [sic].
Primer, hi va haver la batalla per l’espectre radioelèctric. En un moment en el qual hi havia poquíssimes cadenes de televisió, semblava que totes havien de passar per la mateixa freqüència. Després, les ordres judicials pel tancament dels repetidors de TV3, propietat d’ACPV, que van ser precintats per la Guàrdia Civil, ja aquell mateix any 89. I la batalla es va anar allargant fins al dia de la citada sentència, com deveu recordar.
Mai se la van creure realment, la seva televisió. Ni Lerma, ni Zaplana, ni Camps, ni Fabra. Van fer el possible per minimitzar-ne l’impacte social i desnaturalitzar-ne la identitat valenciana, tot fomentant, això sí, el secessionisme lingüístic i cultural (cal recordar la insigne croada contra el mapa del temps de TV3!); amb audiències amb mínims històrics inferiors al 5% de quota de pantalla, amb una programació d’un dubtós gust estètic i ètic; i bona part de la graella en llengua castellana. Durant els últims anys, a més, hi va haver acusacions públiques als tribunals sobre manipulació i censura informatives; i acusacions d’assetjament sexual, abús de poder i humiliacions als treballadors. El 2010 tancaven el canal internacional per satèl·lit, que era l’únic que podíem veure des de Catalunya a través de plataformes de pagament. I el procés de tancament final (únic a Europa amb l’excepció de Grècia), precedit d’un salvatge ERO l’any passat anul·lat més tard per improcedent, que ha sigut portat a terme amb nocturnitat i amb manifestacions multitudinàries en contra, ara fa escassament dos mesos.
Lamentem profundament aquest agre epitafi de la televisió dels valencians. El tancament de Canal Nou, a part d’un despropòsit majúscul pel que fa a gestió política i un revés descomunal per les 1.700 famílies que en vivien, representa una profunda estocada al sempre -i malauradament- incipient procés de creació d’un autèntic espai d’indústria audiovisual i de comunicació nacional de tot l’àmbit lingüístic, que tanta falta ens fa.
Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística
Fa poc més d’un any escrivíem en aquest mateix bloc un article titulat “Felicitats Eliseu Climent!” on ens congratulàvem de la sentència judicial favorable a Acció Cultural del País Valencià (ACPV), segons la qual s’establia que retransmetre el senyal de TV3 en territori valencià no és una activitat il·lícita i que, en tot cas, calia donar-li cobertura legal. Semblava, en aquell moment, que es tractava d’una victòria de la raó i s’obria el camí per la plena reciprocitat entre les televisions catalana i valenciana, llargament desitjada a banda i banda del Sènia.
Poc podíem pensar que un any després no tan sols no s’hauria fet ni un pas endavant cap a aquesta anhelada reciprocitat sinó que el govern valencià tancaria la seva pròpia televisió, 24 anys després de l’inici de les emissions.
Ja no ens queden dubtes (si és que mai n’havíem tingut) que, de fet, la mateixa creació de Canal Nou, aquell tardà 1989, tenia com a objectiu principal contrarestar les “molestes” emissions de TV3, que ja arribaven al seu territori des d’uns anys abans, i poc tenia a veure amb l’objectiu estatutari de crear ”uns mitjans de comunicació socials destinats a fomentar la intercomunicació entre valencians i a potenciar la seua identitat cultural i lingüística” [sic].
Primer, hi va haver la batalla per l’espectre radioelèctric. En un moment en el qual hi havia poquíssimes cadenes de televisió, semblava que totes havien de passar per la mateixa freqüència. Després, les ordres judicials pel tancament dels repetidors de TV3, propietat d’ACPV, que van ser precintats per la Guàrdia Civil, ja aquell mateix any 89. I la batalla es va anar allargant fins al dia de la citada sentència, com deveu recordar.
Mai se la van creure realment, la seva televisió. Ni Lerma, ni Zaplana, ni Camps, ni Fabra. Van fer el possible per minimitzar-ne l’impacte social i desnaturalitzar-ne la identitat valenciana, tot fomentant, això sí, el secessionisme lingüístic i cultural (cal recordar la insigne croada contra el mapa del temps de TV3!); amb audiències amb mínims històrics inferiors al 5% de quota de pantalla, amb una programació d’un dubtós gust estètic i ètic; i bona part de la graella en llengua castellana. Durant els últims anys, a més, hi va haver acusacions públiques als tribunals sobre manipulació i censura informatives; i acusacions d’assetjament sexual, abús de poder i humiliacions als treballadors. El 2010 tancaven el canal internacional per satèl·lit, que era l’únic que podíem veure des de Catalunya a través de plataformes de pagament. I el procés de tancament final (únic a Europa amb l’excepció de Grècia), precedit d’un salvatge ERO l’any passat anul·lat més tard per improcedent, que ha sigut portat a terme amb nocturnitat i amb manifestacions multitudinàries en contra, ara fa escassament dos mesos.
Lamentem profundament aquest agre epitafi de la televisió dels valencians. El tancament de Canal Nou, a part d’un despropòsit majúscul pel que fa a gestió política i un revés descomunal per les 1.700 famílies que en vivien, representa una profunda estocada al sempre -i malauradament- incipient procés de creació d’un autèntic espai d’indústria audiovisual i de comunicació nacional de tot l’àmbit lingüístic, que tanta falta ens fa.
Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística