Educació

Decret de plantilles i autonomia de centres

L’autonomia del centre educatiu és present avui, com un element destacat, en tots els debats pedagògics que es proposen la millora del sistema educatiu.
Tot centre, per poder exercir de manera real la seva autonomia, cal que disposi d’un projecte educatiu propi, adaptat a les característiques del seu alumnat i consensuat amb la comunitat educativa. Necessita disposar també d’una direcció reconeguda i recolzada pel professorat, escollida democràticament a partir d’un projecte de direcció, que desenvolupa i concreta el projecte educatiu per un període de temps que no ha de ser inferior a quatre anys.

A partir del projecte de centre i la seva concreció, la direcció ha de poder delimitar els llocs de treball del professorat que necessita i precisar-ne el seu perfil, per poder desenvolupar el projecte.

La centralització i la rigidesa del nostre sistema educatiu públic ha fet que la definició dels llocs de treball, tant a l’escola de primària com als instituts, fos establerta per l’administració educativa de manera uniforme, sense tenir en compte les diferents situacions i característiques de cada centre.

Tradicionalment, en la confecció de les plantilles del professorat de cada centre, només s’han contemplat les circumstàncies derivades de la impartició del currículum i alguna petita concessió extra, si es tractava d’un centre d’especials dificultats o d’un projecte “beneït” per l’administració.

La provisió de professorat per ocupar els llocs de treball, fixats en les plantilles de cada centre, ha estat fins ara regulat a través del concurs de trasllats o les llistes ordenades per mèrits de professorat en expectativa de destí o de les anomenades “bosses d’interins”. Aquest procediment ha comportat sovint molts desajustos entre les aspiracions d’un centre educatiu a rebre un perfil professional, adaptat al seu projecte, i el professorat que realment s’incorporava a causa de “l’atzar” del sistema de provisió vigent.

Si un centre necessita un professorat específic amb una metodologia d’aula oberta capaç d’educar uns alumnes amb un alt grau de conflictivitat, ha de poder definir en el seu projecte aquest perfil. Si un centre vol fer una part del currículum treballant per àmbits, i no per matèries soltes, ha de poder reclamar algú capaç de dur a terme l’experiència i no que posi pals a la roda. Si un centre vol fer part d’algunes matèries en llengua anglesa, necessita professorat que, a més de dominar una matèria, la pugui impartir en anglès. O si un projecte contempla ensenyar alemany com a segona llengua, cal que disposi d’aquest perfil professional.

Per aquells centres que tenen un alumnat molt desfavorit, que els seus alumnes tenen uns resultats molt baixos o que la seva plantilla canvia cada cop que hi ha concurs de trasllats, cal arbitrar procediments per constituir un equip docent estable que, amb un projecte educatiu adequat i de manera voluntària, pugui accedir en bloc a aquest centre i desenvolupar el seu pla.

Per tot això la LEC i el seu desplegament, com el futur decret de plantilles, obre portes que ajuden a millorar el funcionament del nostre sistema educatiu. I ho fa establint un procediment amb garanties, reservant com a mínim el 50% a l’accés tradicional i establint una comissió formada per inspecció, direcció i dos representants del claustre per a la provisió dels llocs específics.

Cal dir que els principis d’igualtat, mèrit i capacitat per accedir a la funció pública no només es poden garantir pels procediments tradicionals de concursos de trasllat, sinó també hi caben altres procediments, com proposa la LEC, sense que això hagi de comportar cap mena d’arbitrarietat. El principi d’igualtat es garanteix per la publicitat i la transparència del procés de selecció. El de mèrit, amb l’antiguitat, la formació i l’avaluació de la feina ben feta. El de capacitat, amb els requisits generals d’un lloc de treball, però també amb els específics d’una vacant concreta en un centre determinat.

Es normal que tot canvi aixequi dubtes i pors, i més si són procediments de “llarga tradició administrativa”. Però si volem donar un impuls a l’escola pública, cal apostar fermament per l’autonomia i dotar els centres de les eines per desenvolupar-la adequadament.


Blai Gasol i Roda
Comissió sectorial d'Educació