Política Lingüística

Quan la ignorància se'n riu, fa riure

En certs ambients de Madrid troben escandalós i motiu de burla que un catalanoparlant, en certs moments, tingui dificultats per parlar castellà. Efectes de la immersió lingüística, argumenten. I d’aquí ja els és fàcil derivar-ne tota la sèrie de problemes que, segons ells, provoca aquest sistema.

Cada llengua, sigui la que sigui, té una gramàtica determinada que la diferencia de les altres. La sintaxi, la morfologia, la fonologia, els elements fonètics que utilitza singularitzen una llengua més enllà del lèxic i configuren un sistema gramatical que té influència en qualsevol de les altres llengües que adquirim al llarg de la vida.

A part d’això, l’edat d’adquisició o aprenentatge, la freqüència d’ús i l’entorn faciliten que aquests elements propis de la llengua materna siguin més o menys explícits en una segona o en una tercera llengua. Absolutament normal. Absolutament comprensible. Absolutament universal.

Quin és el problema, doncs? El de sempre. No entendre res. No entendre qui som, què parlem, com vivim. No entendre que tan normal és que una persona amb un entorn castellanoparlant, encara que hagi estat escolaritzada en català, tingui elements propis del castellà en el seu discurs en català, com que una persona que viu en un entorn catalanoparlant tingui trets lingüístics d’aquesta llengua en el seu discurs en castellà.

El domini absolut d’una segona llengua, sigui el català o el castellà (deixem ara les altres), no depèn únicament de l’eficàcia d’un sistema educatiu, sinó d’elements extraescolars importantíssims: la família, els amics, la televisió, la feina… I quan dic absolut parlo d’una segona llengua sense trets de la primera, sobretot els que tenen a veure amb els sons, que són els més interioritzats, cosa molt difícil d’aconseguir i que la majoria de catalans, amb una o altra llengua d’origen, no arribarem a tenir mai del tot. I és absolutament normal, i no saber-ho, no entendre-ho, no acceptar-ho demostra la mateixa ignorància que es fa evident en tants altres àmbits.

I a Catalunya això ho sabem i parlem en la segona llengua sense que ens atabali si tenim més o menys accent. Ens entenem bé, i això és el que importa. Però per part de certs altaveus de l’Estat, aquests dies hem sentit burles. I riure's de qui té trets de la seva primera llengua sí que fa riure. I, sobretot, fa molta vergonya aliena. I també fa més evident que perquè ens poguessin arribar a entendre haurien d’aprendre moltes coses. I no sé si en tenen gaires ganes.


Teresa Vallverdú
Diputada al Parlament de Catalunya