A Francesc Vallverdú
Impressionat encara per la mort d’una persona bona, com va ser en Francesc Vallverdú, voldria deixar constància de la seva personalitat i, sobretot, de la seva obra, que tant ens ha influït.
Discret, però afable; lleial i sempre disposat a ajudar qui li ho demanava en les causes de la llengua, Francesc Vallverdú va exercir un mestratge indiscutible des de dos punts estratègics per a la llengua catalana a la segona meitat del segle XX: Edicions 62 i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
En el primer lloc, Vallverdú va portar a terme una gran tasca de mantenir i alhora modernitzar la llengua. Va beure de fonts com és ara Salvador Espriu, de qui va estudiar els aspectes lingüístics de les obres en poesia i en prosa en l’obra L’escriptor català i el problema de la llengua (1968). Vallverdú va saber impulsar l’adiament del català i fixar uns criteris que anaven d’acord amb la dinàmica de la llengua, sense menystenir la tradició; ans al contrari: actualitzant-la i posant-la al dia. El seu coneixement de l’obra de Fabra, de Riba, de Carner..., i el seu tracte amb poetes com Gabriel Ferrater o crítics com Josep M. Castellet van ser un bagatge inestimable per a la supervisió de la tasca de la primera editorial del país durant molts i molts anys.
En el segon àmbit, tot i les dificultats que suposava posar en marxa uns mitjans públics de ràdio i de televisió, Vallverdú va destacar sempre per la discreció i per abonar una llengua moderna, que fos alhora àgil i correcta, que sabés recollir la tradició i al mateix temps plantejar-se els problemes amb què topa qualsevol llengua de gran tradició. Va ajudar a aconseguir que el català de la ràdio i de la televisió públiques “sonessin bé” a la majoria dels nostres conciutadans. Segurament que hi ha molts aspectes que li poden ser criticats, però la seva honestedat i la valentia amb què defensava els criteris, al costat de la seva capacitat de diàleg, han de ser subratllats com unes grans qualitats al servei de la modernització de la llengua.
A més, la biografia oficial destacarà que va ser un dels pares fundadors de la sociolingüística catalana i el seu principal difusor al Principat de Catalunya. I tot plegat, sense oblidar tampoc que en la seva primera joventut va ser un poeta destacat en el corrent de la poesia realista.
Per tot això, en el moment de la seva mort, més que mai, hem de recordar la seva obra i la seva humanitat, que és el que ens quedarà per sempre.
Al Bages vam poder disposar d’ell sempre que li ho vam demanar. Va venir a fer conferències, xerrades, debats, taules rodones..., quan des d’Òmnium Cultural li ho sol·licitàvem. I sempre amb un gran esperit de servei.
Gràcies, Francesc!
Descansa en pau!!
Joan Badia i Pujol
Professor de llengua catalana.
Discret, però afable; lleial i sempre disposat a ajudar qui li ho demanava en les causes de la llengua, Francesc Vallverdú va exercir un mestratge indiscutible des de dos punts estratègics per a la llengua catalana a la segona meitat del segle XX: Edicions 62 i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
En el primer lloc, Vallverdú va portar a terme una gran tasca de mantenir i alhora modernitzar la llengua. Va beure de fonts com és ara Salvador Espriu, de qui va estudiar els aspectes lingüístics de les obres en poesia i en prosa en l’obra L’escriptor català i el problema de la llengua (1968). Vallverdú va saber impulsar l’adiament del català i fixar uns criteris que anaven d’acord amb la dinàmica de la llengua, sense menystenir la tradició; ans al contrari: actualitzant-la i posant-la al dia. El seu coneixement de l’obra de Fabra, de Riba, de Carner..., i el seu tracte amb poetes com Gabriel Ferrater o crítics com Josep M. Castellet van ser un bagatge inestimable per a la supervisió de la tasca de la primera editorial del país durant molts i molts anys.
En el segon àmbit, tot i les dificultats que suposava posar en marxa uns mitjans públics de ràdio i de televisió, Vallverdú va destacar sempre per la discreció i per abonar una llengua moderna, que fos alhora àgil i correcta, que sabés recollir la tradició i al mateix temps plantejar-se els problemes amb què topa qualsevol llengua de gran tradició. Va ajudar a aconseguir que el català de la ràdio i de la televisió públiques “sonessin bé” a la majoria dels nostres conciutadans. Segurament que hi ha molts aspectes que li poden ser criticats, però la seva honestedat i la valentia amb què defensava els criteris, al costat de la seva capacitat de diàleg, han de ser subratllats com unes grans qualitats al servei de la modernització de la llengua.
A més, la biografia oficial destacarà que va ser un dels pares fundadors de la sociolingüística catalana i el seu principal difusor al Principat de Catalunya. I tot plegat, sense oblidar tampoc que en la seva primera joventut va ser un poeta destacat en el corrent de la poesia realista.
Per tot això, en el moment de la seva mort, més que mai, hem de recordar la seva obra i la seva humanitat, que és el que ens quedarà per sempre.
Al Bages vam poder disposar d’ell sempre que li ho vam demanar. Va venir a fer conferències, xerrades, debats, taules rodones..., quan des d’Òmnium Cultural li ho sol·licitàvem. I sempre amb un gran esperit de servei.
Gràcies, Francesc!
Descansa en pau!!
Joan Badia i Pujol
Professor de llengua catalana.