Gestió cultural pública/privada
El tsunami econòmic, polític i social provocat inicialment per la crisi financera als Estats Units d’Amèrica i agreujat per una combinació de factors polítics i econòmics propis d’Europa ha deixat baldats bona part dels serveis públics del nostre país. Als Països Catalans, a més a mes, cal sumar-hi la sagnia continua de recursos a la que estem sotmesos en pro de la “redistribució solidària” a què estem obligats mentre no siguem més que unes comunitats autònomes.
La crisi no ha delmat només les nostres finances, també les culturals, sinó que els seus efectes es deixen veure també en els discursos de la gestió en general i en el de la gestió cultural en particular. La concepció que el neoliberalisme (que no s’ha de confondre amb el liberalisme) té de la societat és resumeix en què la societat és un mitjà més del capital (un actiu) i no una fi en si mateixa. Tan és així, que sota pretesos discursos moderns i innovadors s’introdueixen velles idees com l’optimització del benefici, la precarització laboral o la mercantilització generalitzada de la cultura, ara un producte més.
Ja no ens sorprèn que es parli d’emprenedors quan en realitat estem parlant la majoria de vegades de persones que es veuen en l’obligació de fer-se autònoms o crear empreses de poc més d’1 o 2 treballadors per poder tenir ocupació obligats per la falta d’inversió pública en les polítiques culturals o que hom lloï la col·laboració sector públic i privat enlloc de parlar directament de privatització de la gestió i facilitar la creació d’aquesta manera de nuclis empresarials que depenen majoritàriament del sector públic i que altrament no existirien.
Certament, la solució no és als extrems, l’estat no ha de ser el gran proveïdor en exclusiva de tots els serveis però la seva funció no pot ser reduïda al mer finançament dels interessos empresarials. El dogma de les virtuts de la gestió privada envers la pública, és només això, un dogma i dependrà en tot cas del què i del com. Amb la crisi, molts ajuntaments estan remunicipalitzant serveis que fins ara tenien externalitzats i han descobert, que hi estalvien diners !.
Cal reivindicar la gestió i el servei públic, l’eficiència i eficàcia d’una organització no rau en la seva naturalesa privada o pública, sinó en la capacitat de les persones que hi estan al front, deixem-nos, doncs, d’eslògans sense fonaments i recuperem la idea aquella de què no n’hi ha prou amb viure sinó que es tracta de viure bé, i sense la cultura, i cultura pública, això no és possible.
Josep Vives
Secretari de la comissió sectorial de Cultura
La crisi no ha delmat només les nostres finances, també les culturals, sinó que els seus efectes es deixen veure també en els discursos de la gestió en general i en el de la gestió cultural en particular. La concepció que el neoliberalisme (que no s’ha de confondre amb el liberalisme) té de la societat és resumeix en què la societat és un mitjà més del capital (un actiu) i no una fi en si mateixa. Tan és així, que sota pretesos discursos moderns i innovadors s’introdueixen velles idees com l’optimització del benefici, la precarització laboral o la mercantilització generalitzada de la cultura, ara un producte més.
Ja no ens sorprèn que es parli d’emprenedors quan en realitat estem parlant la majoria de vegades de persones que es veuen en l’obligació de fer-se autònoms o crear empreses de poc més d’1 o 2 treballadors per poder tenir ocupació obligats per la falta d’inversió pública en les polítiques culturals o que hom lloï la col·laboració sector públic i privat enlloc de parlar directament de privatització de la gestió i facilitar la creació d’aquesta manera de nuclis empresarials que depenen majoritàriament del sector públic i que altrament no existirien.
Certament, la solució no és als extrems, l’estat no ha de ser el gran proveïdor en exclusiva de tots els serveis però la seva funció no pot ser reduïda al mer finançament dels interessos empresarials. El dogma de les virtuts de la gestió privada envers la pública, és només això, un dogma i dependrà en tot cas del què i del com. Amb la crisi, molts ajuntaments estan remunicipalitzant serveis que fins ara tenien externalitzats i han descobert, que hi estalvien diners !.
Cal reivindicar la gestió i el servei públic, l’eficiència i eficàcia d’una organització no rau en la seva naturalesa privada o pública, sinó en la capacitat de les persones que hi estan al front, deixem-nos, doncs, d’eslògans sense fonaments i recuperem la idea aquella de què no n’hi ha prou amb viure sinó que es tracta de viure bé, i sense la cultura, i cultura pública, això no és possible.
Josep Vives
Secretari de la comissió sectorial de Cultura