Francesc Vallverdú ens acaba de deixar sobtadament. Malgrat que ja havia fet els 79 anys, tenia una plena vitalitat, que fa encara més difícil d’assimilar el seu traspàs. Vallverdú formava part de la generació que va treballar per salvar-nos els mots, que va convertir la llengua catalana en un estandard cultural i de país. Va treballar la llengua des de tots els punts de vista. Com a poeta, traductor, corrector i director d’estil de mitjans de comunicació, i alhora com a estudiós de la llengua com a fet social.

Invertí, doncs, el seu temps en molts fronts, i en cadascun va impulsar nombroses iniciatives que han estat fonamentals per a la història cultural i lingüística del país. Des de revistes com Nous Horitzons (com a militant del PSUC) i Serra d’or, fins al Grup Català de Sociolingüística i la revista Treballs de sociolingüística. Rebé el premi de poesia Carles Riba (1965) i el premi Bocaccio per la seva traducció al català del Decameró (1988). I finalment rebé la Creu de Sant Jordi (1986). Fou membre de nombroses entitats relacionades amb la llengua, la literatura i la cultural, així com de l’Institut d’Estudis Catalans. Actualment, presidia la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

La llengua catalana no hagués pogut superar l’estapa del Franquisme sense la tasca aportada per Vallverdú, tant pel seu paper en el naixement de la sociolingüística catalana (va ser l’introductor del concepte de diglòssia) com per la seva capacitat de dotar d’eines pràctiques la llengua en un terreny tant cabdal com els mitjans de comunicació (com és un nou estàndard difós des de TVC).

Que el seu esperit de servei encomani els nostres propis afanys.


Marta Rovira-Martínez
Membre de la comissió sectorial de Política Lingüística