El conflicte lingüístic al segle XXI
Notes sobre la jornada “De la sociolingüística del conflicte a la sociolingüística del multilingüisme: visions passades, presents i futures del contacte de llengües”
Com a cloenda dels actes de commemoració del seu 40è aniversari, la Societat Catalana de Sociolingüística va voler oferir una reflexió sobre l’evolució que ha fet la sociolingüística en l’àrea catalana, centrada en la manera com ha abordat el contacte de llengües. Isidor Marí (IEC) i Xavier Vila (UB) en van ser els ponents, que havien de parlar a partir de dues preguntes. Xavier Vila, des del punt de vista acadèmic i Isidor Marí des del punt de vista de l’acció política i institucional.
La primera pregunta va ser sobre si encara és vigent la teoria sociolingüística del conflicte. Des del punt de vista acadèmic, Vila va explicar que la sociolingüística catalana al començament no va adoptar el concepte del conflicte, mentre que a Europa hi havia lingüistes que l'adoptaren. A mesura que van passar els anys, Catalunya també el va acabar adoptant. Per exemple, en un moment donat, els Premis de Sociolingüística tenen el conflicte com a eix central. L'escala d'anàlisi en aquell moment era macro, i ara és microsocial: creació d'estats moderns amb llengües d'estat i altres llengües. Hi ha un procés de substitució a causa de la no transmissió de les llengües familiars. Va donar dades de França i Itàlia sobre aquest fenomen. I va destacar el paper important de la Política Lingüística a Catalunya, a partir de dades estadístiques. Des del punt de vista de l’acció política i institucional, Marí va exposar que a Catalunya, en política lingüística, s'ha volgut defugir la confrontació social oberta i es parla de concurrència. Hi ha ajudat molt la Normalització Lingüística, que representa la voluntat de recuperació de llengües i que va presidir la Política Lingüística dels anys 80. És la implicació social de dalt a baix i de baix a dalt. Hi va haver estaments o elements que hi van incidir: el Congrés de Cultura Catalana, l'Estatut de 1979, el paper positiu de la PL dels anys 80, el Consorci per a la NL, ... Analitza, però, que no es va definir on es volia arribar ni quin grau es va assolir. Els polítics no s’hi van involucrar i l'Estat espanyol no ho va respectar. L’any 2003 hi va haver els acords del Tinell per modificar l’Estatut i el 2006 el Tribunal Constitucional el va modificar a favor de l’espanyol. Si no hagués estat així, probablement s'hauria arribat al concepte de diversitat lingüística.
La segona pregunta reflexionava sobre què seria avui la normalitat lingüística? Des d'aquest punt de vista, quins són els principals reptes que tenen les llengües, els parlants i els governs en el context multilingüe actual, i especialment en un cas de contacte de llengües com el català? Així, des del punt de vista acadèmic, Vila va explicar que els conceptes de normalització i normalitat són una mica complicats. Si no es té un estat propi i propici, a la llarga hi ha substitució lingüística. En són un exemple les dades recollides de la Franja i del País Valencià, amb un procés de substitució galopant. Alguns dels reptes actuals són la plurilingüització dels parlants, assegurar i gestionar la primera llengua de les administracions públiques, tenir un marc social just, una llengua per a tots els àmbits. A Finlàndia per exemple, els metges estrangers abans de poder exercir han de parlar finès. Des del punt de vista de l’acció política i institucional, en canvi, Marí aportava que la idea de normalitat ha de ser dinàmica: primer, per la dimensió històrica; segon, perquè el funcionament de les llengües depèn dels fluxos socials; i tercer, per la idea de justícia lingüística. Caldria, doncs, combinar el coneixement i l'ús de diverses llengües, que no contradiguessin la llengua en el seu àmbit habitual, gestionar la diversitat lingüística, i vetllar pels drets lingüístics individuals i col·lectius alhora. Finalment, també establir una política participativa amb tots els grans agents socials. A Catalunya, cal establir noves polítiques amb institucions que les puguin dur a terme. Aquí no existeix l'Estat del català, hi ha d'haver una política participativa amb tots els agents socials. Treballar per una política intercultural, combatre la desigualtat i establir un marc institucional. També cal valorar les diferents oficialitats o no. Identificació de tothom, i com? És el gran interrogant. La competència ha de ser multililingüe i intercultural.
En definitiva, es va concloure que cal concurrència i pluralitat d'actors, que la comunitat és bàsica per a la subsistència i que l'estat també és bàsic.
M. Rosa Mateu
Comissió sectorial de Política Lingüística
Esquerra Republicana
Com a cloenda dels actes de commemoració del seu 40è aniversari, la Societat Catalana de Sociolingüística va voler oferir una reflexió sobre l’evolució que ha fet la sociolingüística en l’àrea catalana, centrada en la manera com ha abordat el contacte de llengües. Isidor Marí (IEC) i Xavier Vila (UB) en van ser els ponents, que havien de parlar a partir de dues preguntes. Xavier Vila, des del punt de vista acadèmic i Isidor Marí des del punt de vista de l’acció política i institucional.
La primera pregunta va ser sobre si encara és vigent la teoria sociolingüística del conflicte. Des del punt de vista acadèmic, Vila va explicar que la sociolingüística catalana al començament no va adoptar el concepte del conflicte, mentre que a Europa hi havia lingüistes que l'adoptaren. A mesura que van passar els anys, Catalunya també el va acabar adoptant. Per exemple, en un moment donat, els Premis de Sociolingüística tenen el conflicte com a eix central. L'escala d'anàlisi en aquell moment era macro, i ara és microsocial: creació d'estats moderns amb llengües d'estat i altres llengües. Hi ha un procés de substitució a causa de la no transmissió de les llengües familiars. Va donar dades de França i Itàlia sobre aquest fenomen. I va destacar el paper important de la Política Lingüística a Catalunya, a partir de dades estadístiques. Des del punt de vista de l’acció política i institucional, Marí va exposar que a Catalunya, en política lingüística, s'ha volgut defugir la confrontació social oberta i es parla de concurrència. Hi ha ajudat molt la Normalització Lingüística, que representa la voluntat de recuperació de llengües i que va presidir la Política Lingüística dels anys 80. És la implicació social de dalt a baix i de baix a dalt. Hi va haver estaments o elements que hi van incidir: el Congrés de Cultura Catalana, l'Estatut de 1979, el paper positiu de la PL dels anys 80, el Consorci per a la NL, ... Analitza, però, que no es va definir on es volia arribar ni quin grau es va assolir. Els polítics no s’hi van involucrar i l'Estat espanyol no ho va respectar. L’any 2003 hi va haver els acords del Tinell per modificar l’Estatut i el 2006 el Tribunal Constitucional el va modificar a favor de l’espanyol. Si no hagués estat així, probablement s'hauria arribat al concepte de diversitat lingüística.
La segona pregunta reflexionava sobre què seria avui la normalitat lingüística? Des d'aquest punt de vista, quins són els principals reptes que tenen les llengües, els parlants i els governs en el context multilingüe actual, i especialment en un cas de contacte de llengües com el català? Així, des del punt de vista acadèmic, Vila va explicar que els conceptes de normalització i normalitat són una mica complicats. Si no es té un estat propi i propici, a la llarga hi ha substitució lingüística. En són un exemple les dades recollides de la Franja i del País Valencià, amb un procés de substitució galopant. Alguns dels reptes actuals són la plurilingüització dels parlants, assegurar i gestionar la primera llengua de les administracions públiques, tenir un marc social just, una llengua per a tots els àmbits. A Finlàndia per exemple, els metges estrangers abans de poder exercir han de parlar finès. Des del punt de vista de l’acció política i institucional, en canvi, Marí aportava que la idea de normalitat ha de ser dinàmica: primer, per la dimensió històrica; segon, perquè el funcionament de les llengües depèn dels fluxos socials; i tercer, per la idea de justícia lingüística. Caldria, doncs, combinar el coneixement i l'ús de diverses llengües, que no contradiguessin la llengua en el seu àmbit habitual, gestionar la diversitat lingüística, i vetllar pels drets lingüístics individuals i col·lectius alhora. Finalment, també establir una política participativa amb tots els grans agents socials. A Catalunya, cal establir noves polítiques amb institucions que les puguin dur a terme. Aquí no existeix l'Estat del català, hi ha d'haver una política participativa amb tots els agents socials. Treballar per una política intercultural, combatre la desigualtat i establir un marc institucional. També cal valorar les diferents oficialitats o no. Identificació de tothom, i com? És el gran interrogant. La competència ha de ser multililingüe i intercultural.
En definitiva, es va concloure que cal concurrència i pluralitat d'actors, que la comunitat és bàsica per a la subsistència i que l'estat també és bàsic.
M. Rosa Mateu
Comissió sectorial de Política Lingüística
Esquerra Republicana