Caloret faller
Probablement, ja no queda ningú dins l’espai comunicatiu català que no hagi vist [i escoltat] les escandaloses imatges de l’alcaldessa de València donant la benvinguda a les falles d’aquest any. I si no aquest, hauran vist el muntatge musical que molt enginyosament va construir l’ínclit Ivan Lagarto a ritme de merengue, i que a Youtube ja s’apropa al milió i mig de visualitzacions. Tot un hit. Hi ha tres lectures a fer, però, sobre tan desafortunades imatges.
La primera, la més plana i directa, la de la conyeta fàcil, la caricatura grotesca d’una política en actiu mostrant impúdicament la seva ignorància, pot arribar a semblar divertida o fins i tot entranyable a primer cop d’ull. Escoltem el discurs, comentem la jugada, riem una estona, i aquí pau i demà glòria. Diuen que per València ja en corren samarretes i tot.
La segona lectura, ja fa més vergonya aliena. Fa pocs dies, vaig fer l’experiment de posar les imatges a un grup d’alumnes dels cursos de català per a adults de nivell Bàsic 3 (principiants, per tant) dels quals sóc professor. La seva reacció va ser unànime: no van riure en absolut. Es van indignar. No acabaven d’entendre perquè a ells se’ls exigeix un nivell oficial de català per poder tenir el certificat d’arrelament i, en canvi, a tota una alcaldessa de València (poca broma, una ciutat de 800.000 habitants i un pressupost de més de 700 milions d’euros) se li permet exercir el càrrec sense tenir el més mínim respecte per l’idioma propi dels seus conciutadans.
La tercera lectura és per arrencar a plorar. Aquesta alcaldessa és membre d’un partit polític que porta 20 anys posant en dubte la unitat de la llengua. Una unitat que no discuteix cap lingüista ni cap publicació acadèmica; ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni la Real Academia Española, ni cap universitat del món, incloses les valencianes; ni cap altre partit valencià rellevant, de fet. Només el seu. I l’argument que ens hem de sentir dir sempre és el de la suposada ‘interferència pancatalanista’, sempre adornat amb l’afegitó que ells sí que vetllen per la puresa i la identitat valenciana genuïna. Però, siguem honestos, quina credibilitat creuen que tenen quan els qui diuen voler defensar el valencià no tenen ni idea de com es conjuga? no saben si ‘calor’ és una paraula masculina o femenina? ni tan sols els noms de les estacions de l’any?
Hom podria arribar a pensar, al cap i a la fi, vistos els precedents, que una llei com la de senyes d’identitat (un autèntic disbarat filològic, un menyspreu a la intel·ligència, un atac directe a la cultura i llengua que ens són comunes) pogués ser entès com un mal menor, si servís perquè la castellanització del País Valencià no seguís el seu curs inexorable. Però si ens atenem al pressumptament divertit vídeo del caloret faller, se’ns glaçarà la mirada, perquè ens adonarem que tot plegat és un premeditat, sistemàtic, orquestrat i implacable lingüicidi que avança galopant.
Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística
Esquerra Republicana
La primera, la més plana i directa, la de la conyeta fàcil, la caricatura grotesca d’una política en actiu mostrant impúdicament la seva ignorància, pot arribar a semblar divertida o fins i tot entranyable a primer cop d’ull. Escoltem el discurs, comentem la jugada, riem una estona, i aquí pau i demà glòria. Diuen que per València ja en corren samarretes i tot.
La segona lectura, ja fa més vergonya aliena. Fa pocs dies, vaig fer l’experiment de posar les imatges a un grup d’alumnes dels cursos de català per a adults de nivell Bàsic 3 (principiants, per tant) dels quals sóc professor. La seva reacció va ser unànime: no van riure en absolut. Es van indignar. No acabaven d’entendre perquè a ells se’ls exigeix un nivell oficial de català per poder tenir el certificat d’arrelament i, en canvi, a tota una alcaldessa de València (poca broma, una ciutat de 800.000 habitants i un pressupost de més de 700 milions d’euros) se li permet exercir el càrrec sense tenir el més mínim respecte per l’idioma propi dels seus conciutadans.
La tercera lectura és per arrencar a plorar. Aquesta alcaldessa és membre d’un partit polític que porta 20 anys posant en dubte la unitat de la llengua. Una unitat que no discuteix cap lingüista ni cap publicació acadèmica; ni l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni la Real Academia Española, ni cap universitat del món, incloses les valencianes; ni cap altre partit valencià rellevant, de fet. Només el seu. I l’argument que ens hem de sentir dir sempre és el de la suposada ‘interferència pancatalanista’, sempre adornat amb l’afegitó que ells sí que vetllen per la puresa i la identitat valenciana genuïna. Però, siguem honestos, quina credibilitat creuen que tenen quan els qui diuen voler defensar el valencià no tenen ni idea de com es conjuga? no saben si ‘calor’ és una paraula masculina o femenina? ni tan sols els noms de les estacions de l’any?
Hom podria arribar a pensar, al cap i a la fi, vistos els precedents, que una llei com la de senyes d’identitat (un autèntic disbarat filològic, un menyspreu a la intel·ligència, un atac directe a la cultura i llengua que ens són comunes) pogués ser entès com un mal menor, si servís perquè la castellanització del País Valencià no seguís el seu curs inexorable. Però si ens atenem al pressumptament divertit vídeo del caloret faller, se’ns glaçarà la mirada, perquè ens adonarem que tot plegat és un premeditat, sistemàtic, orquestrat i implacable lingüicidi que avança galopant.
Oriol Torras
President de la comissió sectorial de Política Lingüística
Esquerra Republicana