Planificar la gestió del patrimoni cultural
La gestió del patrimoni cultural a Barcelona ciutat i província han estat durant molts anys sota l’òrbita socialista, era l’etapa del creixement i de les beceroles de la planificació cultural. En certa manera, tot allò positiu i negatiu que tenim avui en dia es deu a aquella etapa, que també es va caracteritzar per la picabaralla més o menys constant amb la Generalitat de Catalunya.
D’aquesta llarga etapa on no tot és lineal i homogeni passem als darrers anys de govern convergent, especialment a la ciutat i la Diputació de Barcelona. Si en aparença sembla un pur continuisme en els projectes per finalitzar allò que estava començat (Born, Museu del Disseny i Sant Pau); en realitat es caracteritza per la falta de planificació o de projectes globals de ciutat a mig i llarg termini. Podríem dir que el que s’ha posat sobre la taula del futur són idees inconnexes que graviten sota la falta de visió de conjunt i la utopia d’uns recursos econòmics inexistents (Hermitage, Esplanada de Museus, Castell de Montjuïc, etc.).
Sembla una fugida endavant no sols del govern convergent de Barcelona sinó també del govern de la Generalitat de Catalunya. Mentre no es fa res per racionalitzar la gestió consorcial dels grans equipaments culturals del país (en aquest marc cal entendre també la crisis del MACBA) es van plantejant i proposant nous museus i centres patrimonials com el d’Arquitectura o el Centre Nacional de Fotografia, mentre altres s’aturen per manca de recursos, com és el cas del Museu del Còmic de Badalona o el Museu Marítim de Barcelona.
Quan per primer cop en molts anys les grans administracions del país (Generalitat, Diputacions i Ajuntament de Barcelona) han estat sota el mateix color polític la seva entesa i planificació en comú ha estat més inexistent i s’han vist més els personalismes i lluites corporatives que no l’entesa i el treball en comú. I aquest desgavell generalitzat s’ha vist agreujat per la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural que havia de ser l’English Heritage de Catalunya i en realitat s’ha convertit en un Ministeri per controlar, dificultar i entorpir la gestió dels equipaments culturals que d’ella depenen.
En aquest marc de desgavell generalitzat des d’Esquerra proposem la millor medicina en temps de crisi: consolidar i apuntalar el que ja tenim, articular els sistemes i les xarxes culturals del país, i el més important: planificar i planificar. Planificar des de la sostenibilitat global del sistema tenint en compte Catalunya, especialment des de Barcelona si vol ser la veritable capital d’un nou estat.
Daniel Solé
Comissió sectorial de Cultura
D’aquesta llarga etapa on no tot és lineal i homogeni passem als darrers anys de govern convergent, especialment a la ciutat i la Diputació de Barcelona. Si en aparença sembla un pur continuisme en els projectes per finalitzar allò que estava començat (Born, Museu del Disseny i Sant Pau); en realitat es caracteritza per la falta de planificació o de projectes globals de ciutat a mig i llarg termini. Podríem dir que el que s’ha posat sobre la taula del futur són idees inconnexes que graviten sota la falta de visió de conjunt i la utopia d’uns recursos econòmics inexistents (Hermitage, Esplanada de Museus, Castell de Montjuïc, etc.).
Sembla una fugida endavant no sols del govern convergent de Barcelona sinó també del govern de la Generalitat de Catalunya. Mentre no es fa res per racionalitzar la gestió consorcial dels grans equipaments culturals del país (en aquest marc cal entendre també la crisis del MACBA) es van plantejant i proposant nous museus i centres patrimonials com el d’Arquitectura o el Centre Nacional de Fotografia, mentre altres s’aturen per manca de recursos, com és el cas del Museu del Còmic de Badalona o el Museu Marítim de Barcelona.
Quan per primer cop en molts anys les grans administracions del país (Generalitat, Diputacions i Ajuntament de Barcelona) han estat sota el mateix color polític la seva entesa i planificació en comú ha estat més inexistent i s’han vist més els personalismes i lluites corporatives que no l’entesa i el treball en comú. I aquest desgavell generalitzat s’ha vist agreujat per la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural que havia de ser l’English Heritage de Catalunya i en realitat s’ha convertit en un Ministeri per controlar, dificultar i entorpir la gestió dels equipaments culturals que d’ella depenen.
En aquest marc de desgavell generalitzat des d’Esquerra proposem la millor medicina en temps de crisi: consolidar i apuntalar el que ja tenim, articular els sistemes i les xarxes culturals del país, i el més important: planificar i planificar. Planificar des de la sostenibilitat global del sistema tenint en compte Catalunya, especialment des de Barcelona si vol ser la veritable capital d’un nou estat.
Daniel Solé
Comissió sectorial de Cultura