18 mesos per a la República de la Cultura
Si per alguna cosa s’ha caracteritzat ERC al llarg dels anys és pel seu convenciment que les polítiques culturals són del tot imprescindibles per a la millora i desenvolupament del país. És difícil pensar en una República futura que no assumeixi una defensa sense discussió del seu sistema cultural. La situació actual no convida, però, a l’optimisme i s’hauran de redoblar els esforços si realment es vol situar la cultura al mateix nivell que la resta de polítiques públiques socials. La crisi econòmica no només ha comportat un descens insostenible de la inversió de les administracions públiques en polítiques culturals sinó que ha produït també una davallada de la despesa de les famílies en aquest camp. Hi podem sumar, a més a més, l’apujada que el PP ha deixat de l’IVA sobre els productes culturals com a resultat com a resultat de la seva hostilitat manifesta al sector cultural.
A casa nostra, però, la situació no és pas més bona, encara pitjor si considerem que les administracions catalanes no són precisament les que més despesa destinen a cultura ni els catalans ni catalanes són els consumidors culturals més actius de l’Estat. No cal disposar de massa informes per afirmar que si al fet que les institucions públiques no tenen prou recursos per oferir una programació atractiva hi sumem la reducció del poder adquisitiu de les família, la reducció de la participació del públic en activitats culturals que no siguin gratuïtes és inevitable.
Els darrers anys de la política cultural –igualment- ens han conduït a una situació que alguns experts ja no s’amaguen de qualificar com d’emergència o de simple banalitat en termes de qualitat. La sensació general és que la cultura, malgrat els discursos benintencionats o la política de piulades i presentacions de projectes que només existeixen en power point, no ha estat pas assumida encara com el quart pilar bàsic de l’estat del benestar.
Els reptes del propers 18 mesos en el nostre camp són durs. És imprescindible revertir la tendència a la desinversió en les polítiques culturals, no és just continuar demanant a la cultura més sacrificis i durant més temps que a la resta de polítiques del Govern. Però no s’acaba aquí. La construcció d’un únic sistema cultural encara resta pendent... malgrat que diferents partits han tingut responsabilitat de govern en diferents administracions, la manca de coordinació i integració de les polítiques culturals i dels diferents equipaments culturals és evident. Certament resulta més fàcil deixar-se dur per la dinàmica continuista que imposa una certa burocràcia cultural que repensar, reorganitzar i coordinar, però el cost de no fer-ho – recordem-ho – es paga amb els impostos dels ciutadans i ciutadanes.
Aquests 18 mesos de preparació de la República de la Cultura haurien de servir també per introduir criteris de gestió i selecció de polítiques públiques semblants als que ja han aplicat amb èxit els companys del món de la recerca (que també és creació) i que estan permetent que la recerca feta a Catalunya sigui –amb indicadors internacionals perfectament contrastats- reconeguda a tot el món.
Suficiència pressupostària, creació de nous públics i recuperació del perdut, gestió eficient i qualitat de l’oferta creiem que són les claus per a una política cultura de recuperació , però no tenim gaire temps més.
Josep Vives i Gràcia
President de la Sectorial de Cultura d’ERC
A casa nostra, però, la situació no és pas més bona, encara pitjor si considerem que les administracions catalanes no són precisament les que més despesa destinen a cultura ni els catalans ni catalanes són els consumidors culturals més actius de l’Estat. No cal disposar de massa informes per afirmar que si al fet que les institucions públiques no tenen prou recursos per oferir una programació atractiva hi sumem la reducció del poder adquisitiu de les família, la reducció de la participació del públic en activitats culturals que no siguin gratuïtes és inevitable.
Els darrers anys de la política cultural –igualment- ens han conduït a una situació que alguns experts ja no s’amaguen de qualificar com d’emergència o de simple banalitat en termes de qualitat. La sensació general és que la cultura, malgrat els discursos benintencionats o la política de piulades i presentacions de projectes que només existeixen en power point, no ha estat pas assumida encara com el quart pilar bàsic de l’estat del benestar.
Els reptes del propers 18 mesos en el nostre camp són durs. És imprescindible revertir la tendència a la desinversió en les polítiques culturals, no és just continuar demanant a la cultura més sacrificis i durant més temps que a la resta de polítiques del Govern. Però no s’acaba aquí. La construcció d’un únic sistema cultural encara resta pendent... malgrat que diferents partits han tingut responsabilitat de govern en diferents administracions, la manca de coordinació i integració de les polítiques culturals i dels diferents equipaments culturals és evident. Certament resulta més fàcil deixar-se dur per la dinàmica continuista que imposa una certa burocràcia cultural que repensar, reorganitzar i coordinar, però el cost de no fer-ho – recordem-ho – es paga amb els impostos dels ciutadans i ciutadanes.
Aquests 18 mesos de preparació de la República de la Cultura haurien de servir també per introduir criteris de gestió i selecció de polítiques públiques semblants als que ja han aplicat amb èxit els companys del món de la recerca (que també és creació) i que estan permetent que la recerca feta a Catalunya sigui –amb indicadors internacionals perfectament contrastats- reconeguda a tot el món.
Suficiència pressupostària, creació de nous públics i recuperació del perdut, gestió eficient i qualitat de l’oferta creiem que són les claus per a una política cultura de recuperació , però no tenim gaire temps més.
Josep Vives i Gràcia
President de la Sectorial de Cultura d’ERC