Fa unes setmanes va caure a les meues mans un recent estudi publicat per la revista Zeitschrift für Katalanistik  titulat "Un tema oblidat: les relacions interdialectals del català", de Josep Àngel Mas i Raquel Casesnoves. L’estudi, fet sobre una mostra d’estudiants universitaris de Barcelona, València i Palma, demostrava una adhesió forta a l’endovarietat lingüística, en tots els grups estudiats, i una resistència a considerar estàndard qualsevol varietat que no siga la pròpia en el cas dels universitaris de Barcelona, parlants de la varietat dominant, el barceloní. En canvi per part dels parlants valencians i mallorquins no s’apreciava una valoració negativa de l’estàndard del català central, fins i tot, els mallorquins valoraven millor aquesta varietat que no la pròpia en alguns ítems.

Els estudis sobre actituds interdialectals són importants a l’hora de valorar la situació social de la llengua, la construcció de l’estàndard i el concepte de comunitat lingüística. L’estàndard és el que defineix les comunitats lingüístiques, és la varietat que permet la intercomprensió entre tots els parlants, li dóna prestigi a la llengua i afavoreix la lleialtat lingüística. En el cas del català l’assimilació de l’estàndard per part d’una de les seues variants, el català central, ha propiciat rebuig per part d’altres varietats diatòpiques, en nombroses ocasions, com és el cas del País Valencià on no debades s’ha aprofitat per a promulgar el secessionisme lingüístic. D’altra banda, aquest ús, del barceloní com a varietat estàndard, per part dels mitjans de comunicació, el món editorial i l’àmbit educatiu del Principat ha propiciat assumir com a normativament correcta aquesta varietat per sobre de les altres.

Bibiloni ja ens advertia que “els dèficits en les funcions d'un estàndard es tradueixen en dèficits en el funcionament global de la comunitat lingüística: dèficit de consciència lingüística, dèficit de seguretat en la comunicació i dèficit de prestigi de la llengua”. Massa dèficits per a una llengua subordinada com la nostra i en alguns territoris, com és el cas del País Valencià amb greus problemes de salut.

Els valencians sabem ben bé de què parlem, aquesta qüestió amb què ja es van trobar els assessors lingüístics de la desapareguda RTVV va provocar llistes de paraules prohibides, col·loquialització de la llengua, un excessiu particularisme dialectalitzant i l’acceptació d’un bon grapat de castellanismes. En el cas dels mitjans de comunicació del Principat ja comença a provocar crítiques per l’ús indiscriminat del català central com a única varietat.

Hem de ser capaços, en pro de la normalització lingüística, d’afavorir actituds positives envers l’estàndard i envers la totalitat dels dialectes. Cal tenir en compte que l’aïllacionisme de la resta de la comunitat lingüística només pot provocar l’afebliment del català.

Sóc conscient que al País Valencià la situació lingüística té problemes molt més greus que la normalització, flexibilització i acceptació de l’estàndard. Hem patit una mancança de polítiques lingüístiques brutal acompanyada d’una proliferació de polítiques antinormalitzadores, a més sense mitjans de comunicació en llengua pròpia i sense un plantejament seriós d’integració lingüística de les persones nouvingudes el problema és més de supervivència lingüística que de cap altre tipus. Així i tot, considere molt interessant les reflexions que es puguen fer des de la visió de les actituds socials de la llengua.


Josepa Costa
Membre de la sectorial de Política Lingüística
Esquerra Republicana