Defensant la República Catalana des de Tolosa de Llenguadoc
Tolosa té un passat de forta impregnació ibèrica. Aquest passat està inscrit a molts llocs del seu patrimoni, i ha anat formant part de la seva ànima.
Al segle XIII, ja, els comtes de Barcelona i Tolosa foren aliats. Al segle XVII, uns peninsulars d’origen àrab van instal·lar-se a la ciutat, i és un d’ells que ha fabricat el sostre de fusta pintada que és pot veure al pati de l’ajuntament.
Durant els segles XIX i principis del XX, la Garona i els Pirineus i llurs valls, foren vies de circulació de molts espanyols i catalans fugint circumstancies polítiques o econòmiques adverses, i molts es quedaren. També l’amistat occitano-catalana fa que a la ciutat hi ha un «pont dels catalans», inaugurat al 1908..
Però la empremta més vigent, la van deixar els més de 20.000 exiliats republicans que arribaren al 1939 i que, enmig de peripècies i patiments, i desigs de retorn, van acabar per quedar-se. La seva presència i la seva gesta està inscrita a més de 20 llocs de la ciutat, i ells hi van ser els actors d’un enriquiment cultural i polític molt fort. Tolosa, primer que Paris, va ser la seu nacional de les organitzacions espanyoles a l’exili, i de 1940 a 1975 va acollir reunions polítiques, mítings, llocs de cultura i espais de trobada, de lluita i d’expressió dels exiliats. Entre ells, hi van deixar traça pintors, musics, periodistes i escriptors, gent de teatre. La ciutat té un «quai de l’exil républicain espagnol», un monument a la Retirada fet per Joan Jordà, un festival anual dedicat a la seva memòria, desenes de rètols rellevant llocs, actes i esdeveniments. I fins i tot un hospital, creat al 1944 pels guerrillers espanyols que després de la victòria de Franco, van anar a intentar reconquistar la República des de França. L’alcalde precedent, el senyor Cohen, va dir que gràcies a ells, Tolosa havia esdevingut més espanyola, i més republicana. Avui, els seus fills i nets formen part del món polític i cultural tolosà.
En canvi al dia d’ara, no reaccionen davant el comportament del govern espanyol. I no són presents als actes de suport, tot I que solen mobilitzar-se molt en les lluites polítiques i socials a França. Unes quantes raons poden explicar-ho.
Una d’elles és la inèrcia pròpia al trauma dels exiliats que no poden creure’s el retorn dels fantasmes franquistes. Però sobre tot, el que s’ha quedat a la memòria col·lectiva de tothom és «els refugiats republicans espanyols». Com si la defensa comuna de la República en aquell moment, els sofriments que van patir tots plegats, la comunitat de destí al combat, en la por, i a l’exili, havien deixat a l’oblit les diferències. I que fos una ferida recordar-les, o falta de fraternitat. El poble dels refugiats és un. I també es cert.
Però han descuidat que les repúbliques espanyoles sempre han estat realitzades pactant amb les diferents nacionalitats de la península, catalans, bascos, gallecs i que només així van poder existir (particularment la de 1931).
També l’independentisme és percebut com regressiu, conservador dels privilegis d’una població reduïda a les seves classes dominants, enriquida pel liberalisme, i dessolidaritzada de la resta del país.
Han descuidat que si s’observa els antecedents històrics, resulta que són els catalans que solen convèncer els espanyols de desempallegar-se de la monarquia i optar per la República. Va passar per la primera república, però també es pot dir de la segona, proclamada a Barcelona per Francesc Macià. I que sempre han impulsat molt cap a una república social amb mà esquerra molt vigent, i fins i tot avantguardista. Impulsant reformes agràries als segles XIX i XX, la separació de l’Església i de l’Estat, el sufragi universal, les lleis laboral, suport a les reivindicacions dels petits pagesos contra els grans, el dret de vot de les dones, el dret a l’avortament, l’educació pública i de pedagogies revolucionàries, atenció al desenvolupament de la ciutadania activa etc.
Ara ens pertoca a nosaltres, treballadors, jubilats, estudiants, dones i homes, catalans i francesos del CDR, que lluitem a Tolosa, de defensar la república de Catalunya, d’ajudar-los a retrobar la memòria i que vinguin amb nosaltres, de nou, que és el mateix combat.
Irene Figuerola
Secretària administrativa a la Universitat Jean Jaurès
Tolosa
Al segle XIII, ja, els comtes de Barcelona i Tolosa foren aliats. Al segle XVII, uns peninsulars d’origen àrab van instal·lar-se a la ciutat, i és un d’ells que ha fabricat el sostre de fusta pintada que és pot veure al pati de l’ajuntament.
Durant els segles XIX i principis del XX, la Garona i els Pirineus i llurs valls, foren vies de circulació de molts espanyols i catalans fugint circumstancies polítiques o econòmiques adverses, i molts es quedaren. També l’amistat occitano-catalana fa que a la ciutat hi ha un «pont dels catalans», inaugurat al 1908..
Però la empremta més vigent, la van deixar els més de 20.000 exiliats republicans que arribaren al 1939 i que, enmig de peripècies i patiments, i desigs de retorn, van acabar per quedar-se. La seva presència i la seva gesta està inscrita a més de 20 llocs de la ciutat, i ells hi van ser els actors d’un enriquiment cultural i polític molt fort. Tolosa, primer que Paris, va ser la seu nacional de les organitzacions espanyoles a l’exili, i de 1940 a 1975 va acollir reunions polítiques, mítings, llocs de cultura i espais de trobada, de lluita i d’expressió dels exiliats. Entre ells, hi van deixar traça pintors, musics, periodistes i escriptors, gent de teatre. La ciutat té un «quai de l’exil républicain espagnol», un monument a la Retirada fet per Joan Jordà, un festival anual dedicat a la seva memòria, desenes de rètols rellevant llocs, actes i esdeveniments. I fins i tot un hospital, creat al 1944 pels guerrillers espanyols que després de la victòria de Franco, van anar a intentar reconquistar la República des de França. L’alcalde precedent, el senyor Cohen, va dir que gràcies a ells, Tolosa havia esdevingut més espanyola, i més republicana. Avui, els seus fills i nets formen part del món polític i cultural tolosà.
En canvi al dia d’ara, no reaccionen davant el comportament del govern espanyol. I no són presents als actes de suport, tot I que solen mobilitzar-se molt en les lluites polítiques i socials a França. Unes quantes raons poden explicar-ho.
Una d’elles és la inèrcia pròpia al trauma dels exiliats que no poden creure’s el retorn dels fantasmes franquistes. Però sobre tot, el que s’ha quedat a la memòria col·lectiva de tothom és «els refugiats republicans espanyols». Com si la defensa comuna de la República en aquell moment, els sofriments que van patir tots plegats, la comunitat de destí al combat, en la por, i a l’exili, havien deixat a l’oblit les diferències. I que fos una ferida recordar-les, o falta de fraternitat. El poble dels refugiats és un. I també es cert.
Però han descuidat que les repúbliques espanyoles sempre han estat realitzades pactant amb les diferents nacionalitats de la península, catalans, bascos, gallecs i que només així van poder existir (particularment la de 1931).
També l’independentisme és percebut com regressiu, conservador dels privilegis d’una població reduïda a les seves classes dominants, enriquida pel liberalisme, i dessolidaritzada de la resta del país.
Han descuidat que si s’observa els antecedents històrics, resulta que són els catalans que solen convèncer els espanyols de desempallegar-se de la monarquia i optar per la República. Va passar per la primera república, però també es pot dir de la segona, proclamada a Barcelona per Francesc Macià. I que sempre han impulsat molt cap a una república social amb mà esquerra molt vigent, i fins i tot avantguardista. Impulsant reformes agràries als segles XIX i XX, la separació de l’Església i de l’Estat, el sufragi universal, les lleis laboral, suport a les reivindicacions dels petits pagesos contra els grans, el dret de vot de les dones, el dret a l’avortament, l’educació pública i de pedagogies revolucionàries, atenció al desenvolupament de la ciutadania activa etc.
Ara ens pertoca a nosaltres, treballadors, jubilats, estudiants, dones i homes, catalans i francesos del CDR, que lluitem a Tolosa, de defensar la república de Catalunya, d’ajudar-los a retrobar la memòria i que vinguin amb nosaltres, de nou, que és el mateix combat.
Irene Figuerola
Secretària administrativa a la Universitat Jean Jaurès
Tolosa