Ara que estem en dates nadalenques, em voldria fixar en un personatge que, talment com el caganer del pessebre, sovint apareix en debats televisius i tertúlies radiofòniques a propòsit de l’etern debat sobre la immersió lingüística, que cíclicament envaeix la nostra actualitat.

Es tracta d’un vailet d’edat desconeguda, ínclit habitant de la capital de la Garrotxa, el qual, segons sembla, no parla ni entén el castellà. Després d’anys i panys de Súper 3, agrupaments escoltes, focs de camp, adoctrinament escolar i famílies embogides pel pujolisme, el rerepaís hauria produït finalment un especimen d’aborigen protoautòcon català monolingüe incapaç d’entendre el Pokémon i la Patrulla Canina. I aquest pobre marrec, víctima de l’obsecació de la facció més integrista de la tribu indepe, seria la prova vivent que els deliris de la classe dominant catalana haurien anat més enllà dels límits del bon gust, i que, per això mateix, caldria tornar imperiosament les coses al lloc d’on no s’haurien hagut de moure mai, çò és, l’escola en castellà. I després ve tot allò altre: la pretesa llibertat d’opció dels pares (que no deixa de ser el dret a la ignorància), estamos en españa, aquí se habla español, qué pone en tu dni, i el repertori clàssic de raonables arguments no-nacionalistes als quals ja estem acostumats.

Tot plegat, però, parteix d’una fal·làcia d’origen: el nen d’Olot, igual que el caganer, no existeix. És un nen inventat. No hi ha cap nen (ni cap adult) monolingüe en català a cap racó del país. Si existís, no dubteu que el coneixeríem tots; l’haurien exhibit a totes les televisions estatals com un mico de fira per escarnir-lo. Ens el trobaríem a la sopa. En canvi, al revés sí que passa. I molt. Tenim milers i milers de ciutadans, joves i adults, molts dels quals educats íntegrament en període democràtic, incapaços d’expressar-se en cap altra idioma que no sigui el castellà, que creuen -a vegades amb orgull- que no necessiten cap altra llengua per res en la seva vida diària, i que viuen com una excentricitat que algú pretengui exigir-los un certificat de català per accedir a un lloc de feina a l’administració. La majoria d’aquesta gent, com és prou sabut, viu a l’àrea metropolitana; però, desenganyem-nos, a Olot també n’hi ha. I aquesta, i no una altra, és la vertadera realitat lingüística de Catalunya: els ciutadans monolingües existeixen, i parlen castellà. I és exactament per això que la immersió lingüística continua sent tant o més necessària que el primer dia.

El debat sobre la normalització i la immersió lingüístiques és cíclic a la nostra societat. Hi ha certs sectors de la societat, no sempre identificables amb partits polítics (però sovint sí), molt interessats en reobrir aquest meló una vegada i una altra, a veure si algun dia fan forat en l’opinió pública. I ho van provant sense descans un parell o tres de vegades cada legislatura. Però la realitat és molt tossuda i, com es diu vulgarment, no cola! Malgrat tot, sempre ens obliguen a gastar quantitats industrials de tinta i energia en contradir, demostrar i seduir. Una energia que necessitaríem per construir. Però què hi farem! Segur que es cansaran abans ells d’intoxicar que no pas nosaltres de dir la veritat.

Oriol Torras

President de la sectorial de Política Lingüística

Esquerra Republicana