Cultura

El codi postal, factor clau també en les pràctiques culturals

Pep Vives
Pep Vives

Recentment l’Institut de Cultura de Barcelona ha fet públic els resultats d’un treball d’evident interès per a la gestió cultural: la nova Enquesta de participació i necessitats culturals de Barcelona 2020, sota la direcció tècnica de l’investigador en polítiques públiques Nicolás Barbieri.

Un dels objectius de l’enquesta és detectar les necessitats culturals de la població de Barcelona a partir de diferents grups i variables, bàsicament: renda, edat, sexe i nacionalitat. L’enquesta recull també un seguit d’activitat que a priori no és consideren pròpies del sector cultural i que es recullen sota el nom de “activitats de cultura no legitimada” (caminar per la ciutat, anar a una discoteca o a missa, etc.).

Els resultats del que serien les activitats culturals tradicionals confirmen que un dels factors claus en el grau de la pràctica cultural, la diferència de freqüència amb què es practica alguna activitat cultural, està relacionada amb la Renda Familiar Disponible (RFD). L’estudi es fa seva aquella frase que ha esdevingut recurrent a partir del seu ús en el camp de salut: la salut d’una persona depèn més del seu codi postal que no pas del seu ADN... amb la cultura passa quelcom similar.

Els esforços de les institucions públiques des de fa molts any per afavorir l’accés a la cultura no han estat pocs: biblioteques, museus i centres d’art, teatres i auditoris públics han aconseguit crear una oferta cultural d’interès ja sigui gratuïta (cas de les biblioteques, per exemple) i d’altres amb preus públics bastant assequibles en general (museus, teatres i auditoris, etc.). Tot i aquest esforç continua havent-hi un sector de la població que no participa ni activament ni de manera periòdica d’aquesta oferta cultural.

De fet, una les respostes més habituals a l’enquesta a la pregunta sobre la recurrència en la pràctica d’algunes activitats culturals és “de tant en tant” o “mai o gairebé mai”, i en molts casos amb molta diferència a l’altra resposta possible “sovint o molt sovint”. A tall d’exemple, si bé és cert que un 52,2 % dels enquestes diuen llegir sovint o molt sovint, la següent pràctica cultural més estesa és anar al cinema, amb un (discret?) 17,1 %. En les pràctiques culturals on l’assistent té un paper actiu tampoc sembla que es pugui parlar de pràctiques generalitzades ja que l’activitat més habitual és fer fotografies amb un 13,8 % de penetració.

En paral·lel, però, els enquestats reconeixen el valor i la necessitat de la pràctica de la cultura i valoren també com els afectaria a ells i a la gent del seu barri el tancament d’institucions culturals com la biblioteca pública o els equipaments dels centres cívics.

L’estudi no formula solucions perquè no és el seu objectiu, però ens ofereix unes dades que ajuden a fer una anàlisi de la situació de cara a reforçar les polítiques culturals públiques per tal d’incrementar el nombre de persones que realitzen alguna pràctica cultural, ja sigui per atreure persones que fins ara no en feien cap com per fidelitzar aquelles que ja s’han iniciat.

Per a més informació:

Nova enquesta de cultura a Barcelona

http://barcelonadadescultura.bcn.cat/nova-enquesta-de-cultura-a-barcelona/


 

Josep Vives

President de la sectorial de Cultura

Esquerra Republicana

cultura@esquerra.cat